dilluns, 24 d’abril de 2017

Nul•litat d’una sanció Administrativa per excés de velocitat

Recurs d'Apel·lació 168/2016 del Jutjat Contenciós Administratiu de Cartagena

 

Aquest cas es tracta d'una sanció administrativa per excés de velocitat. En una via on s'havia de circular a un màxim 100Km/h i un radar el va captar a 132Km/h.

Particularment, el recurs es basa en quatre punts:

1)    Nul·litat de la notificació de iniciació del expedient per vulneració del dret a la presumpció d'innocència y haver provocat indefensió. No s'ha aplicat el marge d'error en la medició de la velocitat.

2)    Incompliment de la Directiva Comunitària 2015/413 del Parlament Europeu i del Consell del 11 de Març de 2015 al no aplicar el marge d'error i imposar la sanció a,b la velocitat corregida.

3)    Nul·litat en la incoació de l'expedient sancionador per vulneració del dret a la presumpció d'innocència i haver provocat indefensió. No s'ha donat trasllat del certificat de verificació de la instal·lació que serveix de suport cinemòmetre.

4)    Nul·litat per falta de correspondència en el punt quilomètric entre la fotografia del l'expedient i el senyalat pel que posa en la resolució de la incoació que posa fi al procediment sancionador després del pagament anticipat.

Respecte dels dos primers punts, la Sentència destaca que s'ha d'aplicar el marge d'error d'acord amb la Directiva 2015/413 perquè sinó a un cotxe estranger multat a Espanya se li aplicaria el marge de error i en canvi a un espanyol multat en Espanya no se li aplica es discriminatori i va contra el reo.

D'aquesta forma, s'hauria de sancionar per una velocitat de màxim 131Km/h i mínima de 125,4 Km/h.

Al infractor se li va sancionar per anar a 132Km/h en una via de 100 Km/h, el que comporta una multa de 300 euros i pèrdua de 2 punts del carnet. Si se'l sanciones per anar a 131 Km/h la multa seria de màxim 100 euros i no comporta cap pèrdua de punts del carnet.  Per tant, respecte als dos primers punts s'hauria d'estimar i reduir aquesta sanció. Però posats a analitzar els dos altres punts, el Tribunal considera que s'ha de declarar la NUL·LITAT I ESTIMAR EL RECURS D'APEL·LACIÓ  perquè no s'ha aportat la documentació que acrediti que la cabina està en perfectes condicions i per tant s'ha vulnerat el principi d'innocència i la prohibició d'indefensió. 

dimarts, 21 de març de 2017

El Dret a la intimitat front al dret a la informació

STS 363/2017

TRIBUNAL SUPREM. Sala de lo civil.

Madrid

 

Aquest cas es tracta d'un recurs de cassació  interposat per un diari provincial de Zamora contra una sentència condemnatòria per haver vulnerat el dret a la intimitat d'una família (art. 18 CE).

Els fets versen sobre un succés passat a la mateixa ciutat de Zamora entre dos germans de la família. El demandant va ser ferit pel seu germà amb una pistola, el qual després d'atacar-lo es va suïcidar. El diari local, al dia següent va publicar un reportatge que contenia aquesta informació:

-          El seu nom i el del seu germà.

-          Les inicials del cognoms.

-          El sobrenom del germà.

-          La direcció exacte del domicili familiar.

-          La professió de metge que havia ostentat el seu pare en un determinat poble de la província.

-          Referències a la notorietat de la família.

-          Els testimonis que havien presenciat els fets, que era la seva mare, i es ressaltava que aquesta patia Alzheimer.

-          Fotografia del demandant, que havia estat extreta del seu perfil de facebook.

Doncs bé, la primera i la segona instància donaven la raó al demandant, condemnant al diari al diari per vulneració del dret de la intimitat.

El Tribunal Suprem de Madrid, va acceptar a tràmit el recurs de cassació i va procedir a analitzar quina de la informació que contenia el reportatge podia suposar una vulneració al dret a la intimitat i posar en ponderació els drets que cada una de les parts al·lega.

En relació a la informació publicada la Sala considera que no és una intromissió greu, ja que en un àmbit reduït com és la província de Zamora no suposa un augment considerable del coneixement dels fets que podien tenir els seus veïns i més en el cas d'una família coneguda. A més, es tractava d'uns fets d'interès social objectivament greus. 

Per a la valoració de la suposada intromissió tenen en compte que no s'exposen fets amb extralimitació morbosa ni tampoc es fa referència al motiu de la disputa i per tant la Sala considera que ha de prevaldre el dret a la informació (art. 20.1 CE) exercitada a través de la premsa.

Tot i dictaminar en aquest sentit, el Tribunal Suprem fa un apunt respecte al tema de la fotografia extreta del perfil públic del facebook. No la consideren com una intromissió al dret de la intimitat, en canvi si que analitzen si suposa una vulneració contra el dret a la pròpia imatge (art. 18 CE).  En aquest aspecte dicta "Que en la cuenta abierta en una red social en Internet, el titular del perfil haya subido una fotografía suya que sea accesible al público en general, no autoriza a un tercero a reproducirla en un medio de comunicación sin el consentimiento del titular".

D'aquesta forma la Sala del Tribunal Suprem de Madrid revoca la sentència de Segona Instància i estima parcialment el recurs de cassació, però fent l'apunt de la fotografia i la vulneració del dret a la pròpia imatge. 


dilluns, 27 de febrer de 2017

La presumpció d’innocència davant del delicte contra la seguretat vial

Sentència nº 17/2017 del Jutjat de lo Penal, nº2 de Girona

 

Aquest cas tracta d'un delicte contra la Seguretat Vial per conducció sota els efectes del alcohol, derivat d'una proba d'alcoholèmia que se li va efectuar a l'acusat després d'un accident de trànsit a Girona.

Els fets van passar al voltant de les 8:00h del matí del 30 de març del 2014 quan el acusat conduïa el seu vehicle  i al incorporar-se en una recta  sortint d'una corba, la calçada es trobava molla i es va sortir xocant contra dues balles protectores i un arbre.

Acte seguit, es va personar una patrulla de la policia local i li van practicar el control d'alcoholèmia on va donar 0,67mg/l y després de la espera obligatòria de 20 minuts li van repetir la proba on va donar 0,60 mg/l. D'acord amb el funcionament de medició de la tassa d'alcohol en aire aspirat només dues aspiracions superiors a 0,65mg/l poden donar lloc al delicte contra la seguretat vial.

En aquests casos, s'ha de tenir present que el delicte contra la seguretat vial regulat en el article 379.2 CP requereix que la conducta hagi posat de forma indubtable en greu risc els bens jurídics protegits  (la vida, la seguretat vial, la integritat de les persones...)

Per tant, d'acord amb la presumpció d'innocència, superar la tassa d'alcohol de 0,65mg/l no dona lloc a la infracció del tipus del 379.2CP, sinó que s'ha de demostrar amb proves suficients que la conducta ha suposat indubtablement greu risc contra els bens jurídics protegits, no val amb la mera deducció pel fet de superar la tassa d'alcoholèmia citada, ja que això només donaria lloc a una sanció administrativa, és a dir, es necessita una relació directe de causa- efecte entre la consum d'alcohol y el infracció comesa.

Aquest principi de presumpció d'innocència en delictes com el d'aquest cas ja ve fixat en sentències del Tribunal Constitucional com STC 5/1989 o 222/1991 i en nombrosa jurisprudència com la STS de 9 de desembre de 1999 que fixa que l'article 379 CP no és una norma penal en blanc, i que per tant, es requisit indispensable a part del consum de drogues, alcohol o altres estupefaents, l'infractor ha de conduir sota els efectes d'aquests.

El supòsit en concret de la sentència, dona lloc a l'absolució de l'acusat, ja que les probes que es presenten contra aquest, són: Boca pastosa, olor a alcohol, inquietud del subjecte i greu preocupació pels danys ocasionats.  Pel que fa als dos primers, són típics de l'estat d'embriagament i no demostren per si sols que la conducta (sortir de la calçada i xocar contra les balles i l'arbre) sigui a causa d'aquest estat. Pel que fa als dos últims, la inquietud del subjecte i la greu preocupació pels danys ocasionats són típics comportaments d'un subjecte que acaba de patir un accident de trànsit. 

divendres, 20 de gener de 2017

Sentència del TJUE, de 21 de desembre. El dret del consumidor a la restitució integral de les quantitats pagades en virtut de les clàusules sòl.

La sentència 241/2013, de 9 de maig de 2013, del Tribunal Suprem va declarar  la nul·litat de les clàusules sol, al considerar-les abusives degut a la seva falta de transparència derivada de la informació insuficient facilitada als prestataris. Tot i així, el Tribunal Suprem va declarar que els contractes de préstec hipotecari podia subsistir, limitant la retroactivitat dels efectes de la declaració de nul·litat de les clàusules sol, al considerar que dita retroactivitat "generaria el risc de trastorns econòmics greus".

La Sentència del TJUE, de 21 de desembre, deriva de les qüestions prejudicials plantejades a través de tres litigis, l'assumpte C-154/15, l'assumpte C-307/15 i l'assumpte C-308/15.  Aquests Tribunals van demanar si l'article 6.1 de la Directiva 93/13 s'ha d'interpretar en el sentit de que s'oposi a una jurisprudència nacional que limita en el temps els efectes restitutoris vinculats a la declaració judicial del caràcter abusiu, d'acord amb l'article 3.1 de dita Directiva.

El TJUE ha declarat que el consumidor ha de disposar de la informació sobre les condicions contractuals i les conseqüències de la celebració del contracte, abans de la celebració d'aquest. Per tant, segons el TJUE, l'examen del caràcter abusiu d'una clàusula contractual relativa a la definició de l'objecte principal del contracte, en els casos en què el consumidor no hagi obtingut tota la informació necessària sobre les condicions contractuals i les seves conseqüències, està comprès dins l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/13 i de l'article 6.1.

Aquest precepte disposa que els Estats Membres hauran d'establir que les clàusules abusives d'un contracte entre un consumidor i un professional no vincularan al consumidor. Per aconseguir aquest objectiu, incumbeix al Jutge nacional deixar sense aplicació la clàusula contractual abusiva, sense estar facultat per a modificar el contingut de la mateixa, apreciant d'ofici aquesta clàusula abusiva, i sense la necessitat d'esperar a que el consumidor presenti una declaració per la qual sol·liciti l'anulació de dita clàusula.

L'article 6.1 de la Directiva 93/13 s'ha d'interpretar en el sentit de que una clàusula contractual declarada abusiva mai ha existit, de manera que no podrà tenir efectes davant el consumidor. La seva principal conseqüència ha de ser la de restablir la situació de fet i de Dret en la que es trobava el consumidor si aquesta clàusula no hagués existit, mitjançant la restitució dels avantatges obtinguts indegudament per el professional en detriment del consumidor.

En aquests casos, donat que els òrgans jurisdiccionals nacionals estan vinculats per la interpretació de Dret de la Unió Europea, s'hauran d'abstenir d'aplicar, en l'exercici de la seva pròpia autoritat, la limitació dels efectes en el temps que el Tribunal Suprem va acordar en la sentència de 9 de maig de 2013, donat que aquesta limitació no resulta compatible amb el Dret de la Unió, i en conseqüència, hauran de reconèixer el dret del consumidor a la restitució integral de tota quantitat pagada de més  en virtut de la clàusula abusiva des del moment en què es va fer la contractació.