dimarts, 1 de març de 2016

La picaresca com a mode d’obtenir una sentencia favorable


SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 625/2015


Sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 2015 sobre reconeixement de sentències estrangeres a l'Estat Espanyol

​.​

Ens trobem en una situació en que la Sra. Blanca, casada amb el Sr. Jesús, va formular demanda de divorci amb sol·licitud de guarda i custòdia de la filla menor en comú, Àngels, i aliments en favor de la mateixa.

La demanda es va presentar davant el Deganat dels Jutjats de Gernika el dia 29 de maig de 2012. La Sra. Blanca havia nascut a Moldàvia i havia adquirit posteriorment la nacionalitat romanesa. El seu marit tenia la nacionalitat moldava i tots dos tenien el domicili familiar a Gernika.

Durant el tràmit de contestació a la demanda, l'espòs va aportar una sentència de divorci dictada amb data de 26 d'octubre de 2012 pel Tribunal de Riscani a Moldàvia, en la qual es declarava el divorci del matrimoni i atorgava al pare la guarda i custòdia de la filla menor. En el mateix escrit de contestació es refereix que la demanda de divorci va ser presentada amb data 18 de juliol de 2012, i que es va designar com a domicili de l'esposa per al seu emplaçament el que tenia registrat a la localitat de Chisinau de la República de Moldàvia.

Enfront aquesta situació tenim dues resolucions contradictòries:

El Jutjat de 1a Instància Nº 1 de Gernika-Lumo va dictar sentència amb data 18 de març de 2013, en la qual va estimar la demanda de divorci interposada per l'esposa (Sra. Blanca) i va atribuir a aquesta la guarda i custòdia de la filla en comú. S'argumenta que la sentència del Tribunal Moldau "No té efectes a Espanya perquè no s'ha sol·licitat l'exequàtur".

L'Audiència Provincial revoca la sentència. Diu el següent: "La jurisdicció espanyola es troba amb la barrera infranquejable de no poder declarar el divorci en el present cas, ja que se li acredita que el matrimoni ja està divorciat mitjançant sentència ferma, per tant, és inútil analitzar si, d'acord amb la legislació processal moldava, els Jutjats d'aquest país ostenten o no competència territorial per resoldre l'assumpte, ja que en cap moment s'ha plantejat una qüestió de competència internacional ni tampoc s'ha sol·licitat la declaració de nul·litat, per qualsevol motiu, de la Sentència dictada per un Jutjat de Chisinau (Moldàvia), el 26 d'Octubre del 2012. També rebutja la invocació de mala fe per part del Sr. Jesús. Aquesta s'ha d'acreditar, el Sr. Jesús tenia dret d'acudir a la jurisdicció del seu país per obtenir el divorci de la Sra. Blanca, "sense que s'hagi demostrat que l'exercici legítim de tal dret hagi ocasionat un perjudici directe a aquesta senyora ".

Arrel d'aquesta situació, la Sra. Blanca ha formulat un doble recurs: extraordinari per infracció processal i de cassació. A tots dos recursos s'hi ha adherit el Ministeri Fiscal. Ambdós tenen en comú com a qüestió principal, l'eficàcia davant d'un tribunal espanyol d'una sentència dictada per un tribunal estranger que no ha estat objecte de reconeixement mitjançant el procediment d'exequàtur.

En el primer recurs interposat, extraordinari per infracció processal, es formulen dos motius:

       És veuen vulnerats els articles 410 i 411 de la Llei d'enjudiciament civil, ja que, desestimar la demanda per considerar que els cònjuges estaven divorciats, és infringir la litispendència fixada en els articles invocats, ja que en el moment en què es va formular la demanda, admesa després a tràmit, no ho estaven. El Sr. Jesús no ha pretès el reconeixement de la sentència dictada per el tribunal moldau per mitjà del procediment establert en la legislació per a això, sinó que, s'ha limitat a sol·licitar el seu reconeixement i consegüent efecte de cosa jutjada material.

       A més a més, cal sumar-hi que hi ha un altre infracció, referida als articles 218.2, en relació amb els articles 951 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, i la jurisprudència que els interpreta, perquè s'ha obviat totalment el tràmit de l'exequàtur perquè una sentència estrangera obtingui la pertinent homologació que permeti la seva eficàcia i reconeixement a Espanya.

 

En el segon recurs interposat, de cassació, es formula un únic motiu:

       Sorgeix una infracció dels articles 7.1 i 2 del Codi Civil i 11.2 de la Llei orgànica del poder judicial i la jurisprudència que els interpreta, per la mala fe del Sr. Jesús, que coneixia la demanda interposada per la seva dona (Sra. Blanca) així com el seu domicili a Espanya, que va amagar a propòsit per tal d'obtenir una sentència favorable.

Finalment i per acabar, s'estimen els recursos corresponents i la conclusió a la que arribem després de tot aquest enrevessat procés, com bé diu el Tribunal Suprem de manera clara, precisa i concisa.

Ens trobem que, després d'haver rebut l'emplaçament per contestar la demanda de divorci formulada a Espanya, el Sr. Jesús es va traslladar a Moldàvia on va iniciar un nou procediment de divorci.

La Sra. Blanca es citada al municipi de Chisinau, a la República de Moldàvia, tenint tant ella com el seu marit la residència a Gernika en el moment de formular-se la demanda, el que va propiciar que la dona desconegués l'existència del procediment seguit en aquest país i no pogués accedir-hi per exercitar el seu dret de defensa. I el que no resulta acceptable des d'una perspectiva estrictament jurídica és que la sentència de l'Audiència reconegui la competència territorial dels jutjats de Gernika perquè tots dos esposos tenien el seu domicili habitual a Espanya al temps de la demanda, i negui que hi hagi mala fe del demandat, perquè no hi ha prova que hagi actuat d'aquesta manera, i perquè com a ciutadà Moldau tenia dret a acudir a la jurisdicció del seu país, "sense que l'exercici legítim de tal dret hagi ocasionat algun perjudici directe a la Sra. Blanca".

Sens dubte resulta equivocada l'apreciació de la Sala sentenciadora. Mala fe hi ha quan amb clara intenció d'evitar els tribunals espanyols acudeix al seu país a formular una demanda de divorci coneixent que a Espanya s'estava tramitant la demanda de divorci de la seva esposa, i va sotmetre a la Sra. Blanca a un procés en el qual no va poder defensar-se.

A més a més, ignora quin procediment és el que s'ha seguit en els dos països i oblida que la conducta d'un dels litigants ha impedit una resolució contradictòria sobre el millor interès de la filla menor d'edat del matrimoni en romandre sota la custòdia d'un o altre progenitor.