divendres, 16 de desembre de 2016

Sentència del Tribunal Suprem sobre proporcionalitat d’aliments de fills menors.

Aquesta sentència deriva d'una demanda de divorci contenciós interposada per la Sr. Sabina, representada per la procuradora Teresa Rama Rivera, contra el Sr. Humberto, representat per la procuradora Ana Delia Villalonga Vicens, de data 23 de setembre de 2014, davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Santiago de Compostela. En dita demanda, el litigi principal era la fixació de la pensió d'aliments, fixant el Jutjat la quantitat de 480 euros pels quatre fills en comú.

El Sr. Humberto va interposar recurs d'apel·lació contra dita sentència, que va ser estimat per l'Audiència provincial de A Corunya, fixant una pensió d'aliments a favor de 100 euros mensuals per cada fill menor d'edat.

Posteriorment, el Sr. Humberto va interposar recurs de cassació emparant-se en l'article 477.2.3 de la LEC, per oposició de la sentencia a la doctrina de la Sala Primera del Civil del Tribunal Suprem, sobre la proporcionalitat de l 'import de les pensions d'aliments, recurs que va ser desestimat, tal i com s'estableix en el FJ Segon.

És doctrina d'aquesta Sala del Tribunal Suprem que la obligació de prestar aliments als fills és una obligació basada en un principi de solidaritat familiar i que té el seu fonament constitucional en l'article 39.1 i 3 CE, resultant una obligació incondicional amb independència de la dificultat que es tingui per poder complir amb aquesta obligació ( SSTS de 5 d'octubre de 1993 i 8 de novembre de 2013).

Considera també aquesta Sala que davant d'una situació de dificultat econòmica s'haurà d'examinar el cas en concret, fixant sempre un mínim que contribueixi a cobrir les despeses repercutibles (les més imprescindibles per a l'atenció i la cuida del menor), i admetre només amb caràcter excepcional, de manera restrictiva i temporal, la suspensió de dita obligació, ja que davant la més mínima obtenció d'ingressos s'haurà de procedir a complir amb la obligació de prestar aliments als fills, tot i el sacrifici que aquest fet pugui generar en el progenitor que ha de pagar aquesta pensió.

El FJ Segon continua ponderant que l' interès superior dels fills menors es sustenta en el dret a ser alimentats i en la obligació dels progenitors a fer-ne front conforme a les circumstancies econòmiques, valorant el Jutjat en cada cas, amb les proves de què disposi i tenint en compte el principi de proporcionalitat, quina és la quantitat idònia per a poder fer front a les necessitats del fill menor d'edat. 

dilluns, 20 de juny de 2016

Canal Empresarial Girona

Compartim amb vosaltres la tertúlia d'advocats emprenedors al Canal Empresarial Girona, on Girolex ha tingut el plaer de participar. La nostra participació comença al minut 9'26" i té una duració de 8'32"



Paraules clau: #‎Girolex #‎EmpresarialGirona #‎ResGirona #‎TVGirona #‎CafesAlma #‎CafeteriaVitrall

dimarts, 14 de juny de 2016

L'ACCIÓ DE RESPONSABILITAT CONTRACTUAL COM A EINA PER RECLAMAR EL PAGAMENT D'ACTUACIONS MUSICALS

L'impagament d'actuacions pel contractant al·legant la inadequada prestació dels serveis o l'actuació defectuosa dels músics es pot combatre jurídicament a través de l'acció de responsabilitat contractual.

Com solem dir en terminologia musical, que els concerts "vagin grassos" no vol dir que automàticament s'eximeixi el contractant dels serveis musicals al pagament del preu pactat a través del contracte d'actuació o li suposi un dret de rebaixa sobre el mateix.

Tot i que és molt important admetre i assumir els errors o deficiències en les actuacions musicals pel propi interès dels músics en mantenir el "bolo" a futur, i és recomanable renegociar a la baixa el preu pactat sempre i quan aquests errors o deficiències siguin justificades i hi hagin hagut queixes per part de la organització o els organismes contractants, aquest motiu no és vàlid per justificar l'oferiment de quantitats ridícules en rebaixa del preu ni molt menys per justificar l'impagament de l'actuació.

Si sobre les negociacions prèvies no s'arriba a acord entre contractant i contractat i el primer es nega a abonar el preu de l'actuació, el grup musical té dret a exercir l'acció de responsabilitat contractual i exigir judicialment el compliment del contracte, i serà la part contrària qui haurà de provar la inadequada prestació dels serveis contractats per part dels músics o l'agrupació musical, cosa que l'experiència ens diu que és més complicat del que sembla a primera vista.

No és suficient amb aportar la declaració de testimonis assistents afirmant que el concert va anar malament de forma genèrica per considerar l'incompliment contractual com a greu, sinó que s'han de puntualitzar les deficiències concretes en què va incórrer l'actuació i a nivell musical s'acostuma a donar més valor probatori a les declaracions dels músics que a les del públic assistent, a no ser que acreditin un cert nivell d'estudis musicals.

Els requisits per poder-se apreciar l'excepció de contracte no complert o de contracte inadequadament complert no són senzills i la jurisprudència exigeix que el defecte o defectes que s'invoquen siguin de certa importància i transcendència en relació amb la finalitat perseguida, fent l'objecte del contracte impropi per satisfer l'interès del contractant.

És important recalcar també que en la mateixa acció de responsabilitat contractual es pot demanar la indemnització de danys i perjudicis causats pel contractant al grup musical sempre i quan l'incompliment del primer hagi incorregut en dol, negligència o morositat d'acord amb els arts. 1101 i 1108 del Codi Civil, així com els interessos moratoris des de que es dicta la sentència de primera instància i les costes judicials en el cas que s'estimi íntegrament la demanda presentada pels músics o agrupació musical.

En resum, que no hem de ser els músics els que ens hem d'abaixar sempre els pantalons perquè legalment tenim els mecanismes al nostre abast per combatre les pressions abusives a què es sotmet tot sovint el nostre col·lectiu per part dels organismes contractants. 





dimarts, 1 de març de 2016

La picaresca com a mode d’obtenir una sentencia favorable


SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 625/2015


Sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 2015 sobre reconeixement de sentències estrangeres a l'Estat Espanyol

​.​

Ens trobem en una situació en que la Sra. Blanca, casada amb el Sr. Jesús, va formular demanda de divorci amb sol·licitud de guarda i custòdia de la filla menor en comú, Àngels, i aliments en favor de la mateixa.

La demanda es va presentar davant el Deganat dels Jutjats de Gernika el dia 29 de maig de 2012. La Sra. Blanca havia nascut a Moldàvia i havia adquirit posteriorment la nacionalitat romanesa. El seu marit tenia la nacionalitat moldava i tots dos tenien el domicili familiar a Gernika.

Durant el tràmit de contestació a la demanda, l'espòs va aportar una sentència de divorci dictada amb data de 26 d'octubre de 2012 pel Tribunal de Riscani a Moldàvia, en la qual es declarava el divorci del matrimoni i atorgava al pare la guarda i custòdia de la filla menor. En el mateix escrit de contestació es refereix que la demanda de divorci va ser presentada amb data 18 de juliol de 2012, i que es va designar com a domicili de l'esposa per al seu emplaçament el que tenia registrat a la localitat de Chisinau de la República de Moldàvia.

Enfront aquesta situació tenim dues resolucions contradictòries:

El Jutjat de 1a Instància Nº 1 de Gernika-Lumo va dictar sentència amb data 18 de març de 2013, en la qual va estimar la demanda de divorci interposada per l'esposa (Sra. Blanca) i va atribuir a aquesta la guarda i custòdia de la filla en comú. S'argumenta que la sentència del Tribunal Moldau "No té efectes a Espanya perquè no s'ha sol·licitat l'exequàtur".

L'Audiència Provincial revoca la sentència. Diu el següent: "La jurisdicció espanyola es troba amb la barrera infranquejable de no poder declarar el divorci en el present cas, ja que se li acredita que el matrimoni ja està divorciat mitjançant sentència ferma, per tant, és inútil analitzar si, d'acord amb la legislació processal moldava, els Jutjats d'aquest país ostenten o no competència territorial per resoldre l'assumpte, ja que en cap moment s'ha plantejat una qüestió de competència internacional ni tampoc s'ha sol·licitat la declaració de nul·litat, per qualsevol motiu, de la Sentència dictada per un Jutjat de Chisinau (Moldàvia), el 26 d'Octubre del 2012. També rebutja la invocació de mala fe per part del Sr. Jesús. Aquesta s'ha d'acreditar, el Sr. Jesús tenia dret d'acudir a la jurisdicció del seu país per obtenir el divorci de la Sra. Blanca, "sense que s'hagi demostrat que l'exercici legítim de tal dret hagi ocasionat un perjudici directe a aquesta senyora ".

Arrel d'aquesta situació, la Sra. Blanca ha formulat un doble recurs: extraordinari per infracció processal i de cassació. A tots dos recursos s'hi ha adherit el Ministeri Fiscal. Ambdós tenen en comú com a qüestió principal, l'eficàcia davant d'un tribunal espanyol d'una sentència dictada per un tribunal estranger que no ha estat objecte de reconeixement mitjançant el procediment d'exequàtur.

En el primer recurs interposat, extraordinari per infracció processal, es formulen dos motius:

       És veuen vulnerats els articles 410 i 411 de la Llei d'enjudiciament civil, ja que, desestimar la demanda per considerar que els cònjuges estaven divorciats, és infringir la litispendència fixada en els articles invocats, ja que en el moment en què es va formular la demanda, admesa després a tràmit, no ho estaven. El Sr. Jesús no ha pretès el reconeixement de la sentència dictada per el tribunal moldau per mitjà del procediment establert en la legislació per a això, sinó que, s'ha limitat a sol·licitar el seu reconeixement i consegüent efecte de cosa jutjada material.

       A més a més, cal sumar-hi que hi ha un altre infracció, referida als articles 218.2, en relació amb els articles 951 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, i la jurisprudència que els interpreta, perquè s'ha obviat totalment el tràmit de l'exequàtur perquè una sentència estrangera obtingui la pertinent homologació que permeti la seva eficàcia i reconeixement a Espanya.

 

En el segon recurs interposat, de cassació, es formula un únic motiu:

       Sorgeix una infracció dels articles 7.1 i 2 del Codi Civil i 11.2 de la Llei orgànica del poder judicial i la jurisprudència que els interpreta, per la mala fe del Sr. Jesús, que coneixia la demanda interposada per la seva dona (Sra. Blanca) així com el seu domicili a Espanya, que va amagar a propòsit per tal d'obtenir una sentència favorable.

Finalment i per acabar, s'estimen els recursos corresponents i la conclusió a la que arribem després de tot aquest enrevessat procés, com bé diu el Tribunal Suprem de manera clara, precisa i concisa.

Ens trobem que, després d'haver rebut l'emplaçament per contestar la demanda de divorci formulada a Espanya, el Sr. Jesús es va traslladar a Moldàvia on va iniciar un nou procediment de divorci.

La Sra. Blanca es citada al municipi de Chisinau, a la República de Moldàvia, tenint tant ella com el seu marit la residència a Gernika en el moment de formular-se la demanda, el que va propiciar que la dona desconegués l'existència del procediment seguit en aquest país i no pogués accedir-hi per exercitar el seu dret de defensa. I el que no resulta acceptable des d'una perspectiva estrictament jurídica és que la sentència de l'Audiència reconegui la competència territorial dels jutjats de Gernika perquè tots dos esposos tenien el seu domicili habitual a Espanya al temps de la demanda, i negui que hi hagi mala fe del demandat, perquè no hi ha prova que hagi actuat d'aquesta manera, i perquè com a ciutadà Moldau tenia dret a acudir a la jurisdicció del seu país, "sense que l'exercici legítim de tal dret hagi ocasionat algun perjudici directe a la Sra. Blanca".

Sens dubte resulta equivocada l'apreciació de la Sala sentenciadora. Mala fe hi ha quan amb clara intenció d'evitar els tribunals espanyols acudeix al seu país a formular una demanda de divorci coneixent que a Espanya s'estava tramitant la demanda de divorci de la seva esposa, i va sotmetre a la Sra. Blanca a un procés en el qual no va poder defensar-se.

A més a més, ignora quin procediment és el que s'ha seguit en els dos països i oblida que la conducta d'un dels litigants ha impedit una resolució contradictòria sobre el millor interès de la filla menor d'edat del matrimoni en romandre sota la custòdia d'un o altre progenitor.