dijous, 18 de juny de 2015

Interessos remuneratoris considerats abusius per falta de claredat

CIVIL: Interessos remuneratoris.- SAP 12/2015 - L'AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA (SECCIÓ 19), CONSIDERA ABUSIUS ELS INTERESSOS REMUNERATORIS PER FALTA DE CLAREDAT I TRANSPARÈNCIA

La Secció Civil 19ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, a data de 11 de març de 2015 va desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la mercantil COFIDIS HISPANIA, E.F.C., S.A.U., contra una consumidora, concretament la Sra. Micaela en el present cas, en relació a uns interessos remuneratoris inclosos en un contracte de crèdit al consum o altrament dit "línea de crèdit", per considerar-los abusius, per obscurs i no transparents.

En aquesta sentència, s'hi reflecteix la discussió dels criteris "transparència", "claredat", "concreció" i "senzillesa", previstos a l'article 7 de la Llei de Condicions Generals de la Contractació (en endavant LCGC) en tant que, tota clàusula o condició general, s'haurà d'ajustar a aquests criteris. Per tant, no queden incorporades dins d'un contracte, les següents condicions generals, d'acord amb el precepte anterior: a) les que l'adherent no hagi tingut oportunitat real de conèixer de manera complerta al temps de la celebració del contracte (...); i b) les que siguin inintel·ligibles, ambigües, obscures i incomprensibles (...).

Així mateix, l'article 4.2 de la directiva 93/13/CEE (LCEur 1993, 1071), per la seva banda, disposa que l'apreciació del caràcter abusiu de les clàusules, no es referirà a la definició de l'objecte principal del contracte, sempre que aquestes clàusules es redactin de forma clara i comprensible. Ara bé, la interpretació a contrario sensu de la norma transcrita, és determinant de que les clàusules referides a la definició de l'objecte principal del contracte, siguin sotmeses a control d'abusivitat, si no estan redactades d'una manera clara i comprensible.

Aquesta mateixa resolució, es va donar en un supòsit idèntic al cas de la sentència en qüestió, en el qual, de l'examen del contracte, no se'n dedueix quin és el cost total del crèdit; doncs en el contracte s'hi recollien unes quotes a pagar de 95 €/mes durant 48 mensualitats i, en un apartat en lletra petita s'hi recollia que el TAE variaria en funció de l'import disposat i en funció del termini d'amortització, remetent a la condició general 5ª, sobre el càlcul teòric. Per la seva banda, en aquesta condició general 5ª amb un contingut i forma igualment obscurs, en els que no s'hi reflecteix el tipus d'interès, es recull que el tipus d'interès aplicable estaria en funció de l'import del crèdit i de la seva durada. De l'examen tan de les condicions particulars, com de la condició 5ª del contracte esmentat, es dedueix, per una banda, que no reuneixen els requisits que estableix l'article 80.1 de la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris (en endavant LGDCU), a més de ser de difícil comprensió i, a més, en ell no s'hi recull de forma precisa i clara l'import o el tipus d'interpes a abonar per part d'el consumidor, ni l'import total del crèdit, sense que consti tampoc que dita informació es facilitarà al consumidor, amb caràcter previ a la signatura del contracte entre ambdues parts.

De tot l'exposat anteriorment, volem deixar palès que no cap declarar abusiva la clàusula d'interessos remuneratoris, atenent a la quantia en què s'hagi fixat el seu import, encara que sigui elevat i que el consumidor ho consideri "massa car" i, encara que es fixi un interès mensual de l'1,84%, com ocorre en el cas de la sentència objecte d'anàlisi, la clàusula particular en la que es fixin les condicions del crèdit, com la condició general 5ª del anterior contracte referit, es considera que està absent de claredat i transparència, fet que les transforma en CLÀUSULES NUL·LES, com encertadament fa la sentència en qüestió, donat no solament a la dificultat de lectura de les mateixes, sinó que també per la seva redacció confusa, impedeix que el consumidor pugui tenir un coneixement clar i precís de les obligacions assumides. Per tant, els criteris d'obscuritat i manca de transparència, comporten la nul·litat de ple dret.

Com que des de Girolex sabem de la dificultat de la situació actual, els oferim assessorament gratuït en casos de reclamació de quantitat. Us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dilluns, 15 de juny de 2015

Acomiadaments col·lectius, suspensió de contractes i reducció de jornada

Sentència del Tribunal Suprem, Sala del Contenciós Administratiu, de 19 de Maig de 2015, que declara la nul·litat d'una disposició i part d'un art. del Reglament dels acomiadaments col·lectius i suspensió de contractes i reducció de jornada

Aquesta sentència resol el recurs contenciós administratiu interposat per Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors, contra el Real Decret 1483/2012, de 29 d'Octubre, pel que s'aprova el Reglament dels procediments d'acomiadament col·lectiu, suspensió dels contractes i reducció de jornada.

No obstant, tot i que el Reglament objecte d'impugnació és va dictar per regular els aspecte més procedimentals de l'acomiadament col·lectiu, la suspensió dels contractes i la reducció de jornada, els aquí recurrents, el que realment impugnen no és únicament el Real Decret i el Reglament, sinó també les normes legals que el desenvolupen, al considerar-les inconstitucionals.

En aquest sentit, i observant la sentència del passat 22 de Gener de 2015, el Tribunal Suprem va resoldre un recurs d'inconstitucionalitat que anteriorment se li havia plantejat, considerant que determinats preceptes o normes legals d'aquest no eren inconstitucionals. Tot i la sentència dictada, els diferents sindicats van manifestar que tot i que no podien ser objecte del procediment els articles 1, 34, 35 i 41, i la Disp. Addic. 3ª, del Reglament; si que podien ser objecte del recurs els articles 4.5, 26 i 28.1 del Reglament.

Així, en primer lloc, el Tribunal va procedir a analitzar els articles al·legats, articles que varen permetre al TS anular l'article 35.3 del Reglament al considerar que aquest article vulnerava la disposició addicional 20ª de l'Estatut dels Treballadors, relativa a la insuficiència pressupostària, la qual determinava les causes econòmiques justificatives dels acomiadaments col·lectius, en aquells casos que l'empresa fos una entitat pública o privada, de les establertes a l'article 3.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

Tanmateix, en relació amb aquest article 35.3 del Reglament, varen considerar que aquest introduïa dos criteris per determinar la insuficiència pressupostària, criteris que segons el Suprem, ambdós permetien reflectir la insuficiència pressupostària de l'empresa en aquells casos, que no tinguessin pressupostats uns ingressos mínims per fer front als serveis públics que se'ls encarreguen.

Per aquesta raó, si observem la Disp. Addic. 20ª del ET, es pot observar que l'únic motiu que permetrà justificar els acomiadaments col·lectius per insuficiència pressupostària, serà quan aquesta sigui persistent i sobrevinguda. I és per això, que el Suprem declara la nul·litat de l'art. 35.3 del Reglament, al considerar que tal precepte no compleix amb el requisit d'una insuficiència pressupostària persistent, donat que el dèficit que pugui tenir una administració en exercicis anteriors, en cap cas comportarà que es doni el requisit de persistència.

I d'altre banda, el TS va considerar que s'havia d'anular la Disp. Final 2ª, apartat primer, del Real Decret 1483/2012, per vulneració de l'article 51.2 de l'ET i de la Disp. Addic. 63ª del Text Refós de la Llei de la Seguretat Social, relativa a la comunicació de mesures de l'acomiadament col·lectiu que s'ha de realitzar a l'entitat gestora de les prestacions per acomiadament, i que s'ha de du a terme per part de l'autoritat laboral, i no per part de l'empresa. El TS justifica aquesta nul·litat, al manifestar que no entén com a il·legal el fet d'atribuir el deure de comunicació a l'empresa, però que en cap cas es permetrà que es suprimeixi el deure de comunicació que les lleis atribueixen a l'autoritat laboral.

A mode de conclusió de la sentència podem extreure,
  • que en primer lloc, declaren la il·legalitat de l'article 35.3 per vulnerar la Disp. Addic. 20ª del ET, en relació amb les causes justificatives de l'acomiadament col·lectiu, en aquelles entitats publiques com privades, que trobem a l'article 3.2 de la Llei de Contracte del Sector Públic, on serà necessari que la insuficiència pressupostària sigui sobrevinguda i persistent.
  • I en segon lloc, consideren il·legal l'apartat primer de la Disp. Final 2ª, atès que vulnera l'art. 51.2 del ET i la Disp. Addic. 63ª del TR Llei de la Seguretat Social, en relació amb la comunicació a l'entitat gestora de les prestacions per acomiadament, que s'haurà de realitzar per l'autoritat laboral i no per l'empresa.

Si teniu algun dubte sobre acomiadaments col·lectius, suspensions de contractes o reduccions de jornada, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

divendres, 12 de juny de 2015

La multa com a sanció més proporcionada enfront de l'expulsió

Circular 55-2015
La multa com a sanció més proporcionada enfront de l'expulsió.
Argumentari a la sentència de 23 d'abril 2015 del TJUE

En l'argumentari de la Sentència de 23 d'Abril de 2015 del TJUE, s'estableixen una sèrie d'orientacions provisionals, mentre no hi hagi nous pronunciaments, per tal de clarificar la confusió que ha generat aquest sentència. En síntesi, aquest sentència sembla desautoritzar la doctrina emesa per alguns tribunals, com el Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia, en relació a la preferència de la multa, com a sanció proporcionada enfront a l'expulsió amb prohibició d'entrada d'un estranger en situació irregular.

El contingut de la Sentència del TJUE de 23 d'Abril de 2015, no afecta a la doctrina actual en aquells supòsits de mera estada irregular:
En primer lloc, entenen que el contingut d'aquesta sentència no afecta a la doctrina establerta pel TS i els TSJ per aquells supòsits d'estada irregular, atès que responen a l'aplicació dels procediments d'estrangeria dels principis de proporcionalitat i motivació de les resolucions que es puguin emetre, en relació amb l'establert respecte la sanció de multa per estada irregular i respecte la sortida obligatòria amb l'advertència de compliment voluntari, en el termini que s'estableixi, que en cap cas podrà ser superior a 15 dies.

En aquest sentit, consideren que la sentència ha de ser valorada pels Jutjats i Tribunals que l'apliquin, conforme a dret i en base a les al·legacions que es realitzin. I així mateix, consideren que es podran proposar noves qüestions de previ pronunciament per part del TJUE, en les vistes i en els recursos d'apel·lació, per ajudar en la interpretació del tema objecte de la controvèrsia, conforme a dret.

Argumentari davant la possibilitat d'aplicació de la STJUE de 23 d'abril als concrets casos litigiosos: 
En relació amb la Directiva 2008/115/CE, del Parlament Europeu i del Consell, relativa a les normes i procediments comuns en els estats membres pel retorn dels nacionals de tercers estats en situació irregular, aquest argumentari estableix una sèrie de respostes davant aquestes situacions, entre les que trobem;
  • En primer lloc, te prioritat l'opció del retorn voluntari, com a mesura principal i desitjable, tal i com estableix la directiva; la qual considera que s'ha de concedir un termini adequat per tal que es pugui realitzar la sortida de forma voluntària, per aquells supòsits d'estada en situació irregular. 
  • En segon lloc, i per aquells supòsits més greus o d'incompliment del termini de sortida voluntària, s'adoptarà l'expulsió i es podran adoptar mesures que limitin certs drets, entre ells la privació de llibertat. 
  •  I en tercer lloc, i per aquells supòsits que no sigui possible l'expulsió de l'estranger, es podran concedir autoritzacions de contingut humanitari o similar, que permetin a la persona estrangera l'estada temporal dintre del territori nacional.

En aquest sentit, de la conclusió del TJUE, podem extreure que la qüestió plantejada resulta incompleta, a l'acotar la sanció de multa; el que comporta que en el sistema espanyol la resolució que sanciona l'estada en situació irregular, no conté només una multa econòmica, sinó també l'obligació legal d'abandonar el territori nacional dins el termini màxim de 15 dies, i amb l'advertència d'un altre sanció d'expulsió en cas d'incompliment d'aquesta.

En aquesta línia, i per tal de poder matisar la qüestió plantejada pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, i la resposta del TJUE, cal tenir en compte,
  • Que el TSJ del País Basc, va formular una qüestió establint que "lo excluyente en el momento inicial de la fijación de la sanción por la estancia irregular -multa/expulsión- no impide lo sucesivo en el tiempo", i que el TJUE va considerar que el concepte "excluyente" en la qüestió plantejada o no estava correctament plantejat o no es va entendre de forma correcte. 
  • I que la decisió de retorn no s'aplaça, sinó que la mateixa ordre de retorn o sortida obligatòria, ja ve acompanyada de la sanció de multa; però no obstant, deixen per una segona fase l'execució en casos d'incompliment; atès que fins i tot en el nostre sistema pot ser més perjudicial, al resoldre una resolució de retorn a la que s'hi acompanya una multa econòmica.

Tornant a la directiva, citar que aquesta permet dissenyar el procediment de la decisió de retorn en una única fase, però sobretot el que obliga és que el procediment permeti a la persona estrangera l'opció de sortida o el retorn voluntari; i que només en cas d'incompliment s'obri la segona fase d'expulsió o execució.

Tanmateix, observant el sistema espanyol, i la duplicitat de procediments, citar que en aquells supòsits d'estada irregular, únicament serà el procediment ordinari el que permetrà la possibilitat de retorn voluntari que estableix la directiva, i sense prohibició d'entrada. En canvi, si s'escollís el procediment preferent, han considerat que aquest vulnera l'esperit i contingut de la directiva, i també vulnera el dret de la persona estrangera a optar per la sortida voluntària, en aquells supòsits de produir-se una decisió definitiva de retorn i sempre que no pugui ser autoritzat per les raons excepcionals citades anteriorment.

Per aquesta raó, la Sentència del TJUE no varia la tesi creada per la doctrina del Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia, durant els anys previs a aquesta directiva, com tampoc els posteriors quan ja havia desplegat els seus efectes.

I finalment, i fent una menció a la irretroactivitat de la sentència per aquells procediments iniciats abans del 23 d'Abril de 2015, no s'aplicarà en l'àmbit sancionador la doctrina o interpretació de la Llei de forma retroactiva, encara que els canvis s'hagin produït en la interpretació de la llei.

dimarts, 9 de juny de 2015

Anul·lació de subhasta d'un procediment d'execució hipotecari

Interlocutòria de 26 de gener de 2015 de la Secció 2ª de l'Audiència Provincial de Girona, núm. de recurs 603/2014, on es declara nul·la una subhasta celebrada en un procediment d'execució hipotecari per tenir en compte valors de taxació contradictoris. A més, es declara nul·la per abusiva la clàusula sòl que constava en l'escriptura de préstec.

En data 21 de juliol de 2004, Caixa d'Estalvis de Girona, va concedir un préstec hipotecari a Promocions Pumont 2000 SL per la finca que anys després comprarien els demandats en el procés. La finca, que encara es trobava en construcció, es va valorar en 240.000 € de principal més la resta de quantitats especificades. Les parts la van taxar, a efectes de subhasta, en la quantitat de 249.391,50 €.

El dia 13 de març de 2007 els demandats van comprar la casa ja construïda mitjançant la firma de dues escriptures: en la primera els compradors es subroguen en el préstec hipotecari que gravava l'habitatge i amb novació d'aquest préstec hipotecari de l'any 2004 i en la segona, es formalitza el nou préstec hipotecari per la Caixa d'Estalvis de Girona destinat a la compra de l'habitatge. El preu en el moment de formalitzar les escriptures era de 590.500 €, segons consta en la segona i tal com va admetre el propi representant de la Caixa d'Estalvis que la va signar. Malgrat aquest fet, es va mantenir la taxació del 2004 en la primera escriptura i a la segona la valoració actualitzada.


Per tant, els prestataris firmen dues escriptures consecutives amb valors de taxació contradictoris on només en la segona es mostra el valor actualitzat de la finca. El mateix representant de l'entitat financera reconeix que el valor correcte era el darrer, entenent que en la novació el valor no es trobava actualitzat ja que es donava per correcte el valor de taxació del nou préstec destinat a la compra de l'habitatge. La segona operació es trobava lligada íntimament amb la primera ja que la finalitat era la compra i ampliació del préstec, fet pel qual es va realitzar la segona escriptura, encara que es podria haver fet tot en una sola operació. Segons el redactat de la interlocutòria:
(…) l'entitat financera admet que malgrat que formalment (per error o no) es manté la taxació inicial, aquesta queda modificada o corregida per la que, de manera correcta, recull la segona escriptura. L'entitat financera no pot venir ara, en contradicció amb els seus propis actes, a reclamar sobre la base d'un valor de taxació que ja s'admet que no era el que les parts convenien.
L'Audiència considera que el fet de mantenir un valor de taxació que no es correspon amb el valor del bé quan els compradors l'adquireixen i a més assumeixen el pagament de la hipoteca corresponent, al mateix temps que es signa una segona hipoteca amb el valor real de la finca, és imposar una clàusula abusiva que té per conseqüència treure a subhasta un bé immoble per un valor inferior al corresponent. A més, la Caixa d'Estalvis de Girona vulnera la doctrina dels actes propis ja que s'inclou la taxació correcta a la segona escriptura. Segons la resolució en qüestió:
"Aquest abús és conegut i aprofitat per la part executant que, amb clara mala fe, atesos els actes expressament admesos pel Sr. Sabino (representant de l'entitat financera en aquells negocis jurídics), pretén (i obté a la instància) que la garantia dels deutors (el bé hipotecat) no ho sigui pel seu valor real l'any 2007 (any de signatura de les escriptures esmentades, que sí fan constar a l'altre escriptura), pactat i volgut per les parts, malgrat tenir coneixement d'aquest fet (que amaguen a la demanda on no s'aporta ni es fa menció al valor de taxació que la mateixa Caixa va donar a l'immoble en aquella data en la segona de les escriptures)."
Cal senyalar, a més, que a la subhasta s'anuncia un immoble construït i acabat i no el que es va taxar el 2004. La clàusula ha de ser considerada abusiva ja que recull una quantificació no ajustada a la realitat i així ho admet el propi representant de la entitat financera.

S'estima la petició de nul·litat de la clàusula abusiva incorporada a l'escriptura de compravenda amb subrogació i novació de data 13 de març de 2007 i conseqüentment l'acte de subhasta del bé immoble hipotecat i resolució que l'adjudica a l'entitat executant, així com la resta d'actuacions practicades a causa d'aquesta subhasta, tenint com a valor de taxació de 590.500 €.

Existeix falta de transparència que comporta l'abusivitat de la clàusula en qüestió. L'Audiència, recordant la STS 9/5/2013 considera que:
"D'acord amb la doctrina que estableix la sentència esmentada, que hi ha hagut una manca d'informació suficientment clara sobre el fet que ens trobem davant d'un element definitori de l'objecte principal del contracte; que s'ha establert de forma conjunta amb una clàusula sostre que només actua com aparent contraprestació de la clàusula sol; que no existeixen simulacions d'escenaris diversos relacionats amb el comportament raonablement previsible del tipus d'interès en el moment de contractar; que no va existir una informació prèvia clara i comprensible sobre el cost comparatiu amb altres modalitats de préstec de la de mateixa entitat; i que, finalment, la clàusula s'ubica entre una gran quantitat de dades entre les quals queden emmascarada sense permetre, per tant, que capti l'atenció del consumidor."
Per aquests motius també s'aprecia d'ofici la nul·litat d'altres clàusules abusives com els interessos de demora (amb un mínim del 17%).

A mode de conclusió, es declara abusiva la clàusula de l'escriptura de compravenda, subrogació i novació d'hipoteca de data 13 de març de 2007, relativa a mantenir el valor de taxació de l'any 2004, donant com a correcte el de la segona escriptura. En segon lloc, es declara la nul·litat de l'acte de subhasta del bé immoble hipotecat i resolució que l'adjudica a la mateixa entitat executant, així com totes les posteriors actuacions a causa de la subhasta. Per últim, es declara la nul·litat de la clàusula sòl i la clàusula d'interessos de demora que inclou el préstec que s'executa.

Si teniu algun dubte sobre execucions hipotecàries, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

divendres, 5 de juny de 2015

Sobreseïment d'execució hipotecària per falta de títol d'hipoteca

INTERLOCUTÒRIA de l'AUDIÈNCIA PROVINCIAL de Barcelona 72/2015 sobre sobreseïment d'execució hipotecària per falta de títol d'hipoteca.

Que la present interlocutòria va estimar l'oposició formulada contra l'execució despatxada a instància del BBVA, contra l'escriptura de préstec hipotecari subscrita al seu dia, i que havia estat modificada i ampliada parcialment. No obstant, admeten l'oposició, donat que les còpies acompanyades no reunien les característiques indicades a les normatives corresponents; i per tant, consideraven que no havien estat emeses amb efectes executius.

En primer lloc, en relació a l'eficàcia executiva de les escriptures de 2004, la novació de 2005 i la nova novació de 2008, el tribunal va considerar que les dues primeres no es regien per la Llei 36/2006, de 29 de Novembre, mentre que la darrera era plenament aplicable a la normativa instaurada, fet que incidia de forma directe en la admissibilitat de la demanda, al mancar els requisits legals exigits per du aparellada l'execució, segons l'establert a l'article 685.2 de la LEC.

En segon lloc, en relació amb el caràcter executiu de la primera còpia, el tribunal va considerar que per tal de que es pogués despatxar execució, era necessari complir una sèrie de requisits. En aquest sentit, entén que hi ha un solapament entre el règim general i el règim especial, derivat del diferent articulat de la LEC.

En concret, estableix que ens trobem amb dos règims diferents, un més genèric previst per l'execució derivada de la primera còpia de qualsevol escriptura, en la qual és necessari fer constar el caràcter executiu; i un més específic i privilegiat establert únicament pels bens hipotecats o pignorats.


En forma de síntesi, ens trobem davant de dos règims complementaris, que permeten i faciliten al creditor hipotecari l'execució, tant si disposa com si no de la primera còpia executiva, mancança que es pot compensar segons el que disposa l'article 685.2 i .4 de la LEC.

Per aquesta raó, com el banc no va presentar la darrera escriptura fent constar el caràcter executiu d'aquesta, i tampoc ho va completar amb la certificació del registre de subsistència de la hipoteca, no es pot procedir a despatxar execució.

I finalment, i en relació amb la possibilitat de compensació, el tribunal entén que no procedeix, atès que la oposició a la admissibilitat de l'execució per mancar el títol, no es realitza en la fase prèvia a l'admissió, sinó en el tràmit d'oposició dels demandats, encara que es pot ajuntar amb l'incident extraordinari d'oposició a l'execució.

En conclusió, i en forma de resum, cal tenir en compte que en el present supòsit, les còpies de les escriptures de préstec hipotecari acompanyades no reunien les característiques establertes, atès que no havien sigut emeses amb "efectes executius". Tant mateix, el banc no havia presentat l'escriptura fent constar el seu caràcter executiu, ni tampoc la havia completat amb la certificació del registre, relativa a la subsistència de la hipoteca, pel que no es podia procedir al despatx de l'execució.

Si teniu algun dubte sobre execucions hipotecàries, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dimarts, 2 de juny de 2015

Causes de nul·litat de clàusules sòl

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM No 139/2015, DE 25 DE MARÇ DE 2015 RELATIVA A LA NUL·LITAT DE CLÀUSULES SÒL: LA BONA FE I LA LIMITACIÓ DE LA RETROACTIVITAT COM A EFECTE DE LA NUL·ITAT

Antecedents

La part actora va presentar demanda de judici ordinari davant el Jutjat Mercantil ú de Vitòria-Gateiz, exercitant acció declarativa de nul·litat de condició general de la contractació i acció de reclamació de quantitat contra el Banc Bilbao Vizcaya Argentara S.A (BBVA). La pretensió es basava en la sol·licitud de declarar la nul·litat per considerar-se la clàusula abusiva; a condemnar a l'entitat financera a eliminar tal condició general de la contractació així com a la devolució al prestatari de la quantitat de l'import cobrat fins la data de la demanda, al pagament de totes les quantitats que s'anessin pagant en virtut de l'aplicació de la clàusula sòl (amb els interessos legals meritats des de la data de cada cobrament i fins la resolució definitiva del plet), a abonar l'interès legal incrementat en dos punts conforme l'article 576LEC i per últim a condemnar en costes a la demandada.


La part demandada es va oposar a tal pretensions, dictant-se sentència el dia 2 de juliol de 2013 estimant la demanda i declarant que la clàusula en qüestió era una condició general de la contractació i a més era abusiva. Es condemna a la demandada al pagament de l'import cobrat fins a la data de la demanda en virtut de l'aplicació de la clàusula però no es motiva la seva decisió

Per això l'entitat financera va interposar recurs d'apel·lació per pèrdua d'interès legítim de les pretensions de la demanda per falta sobrevinguda de l'objecte del procés, per les sentències del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 i l'Aute d'aclaració de 3 de juny de 2013 on es declara la nul·litat de les clàusules sòl del banc però al mateix temps es declara la irretroactivitat de la declaració de nul·litat i, conseqüentment, la improcedència de la devolució als prestataris de les quantitats cobrades. La clàusula del cas que ens ocupa, és idèntica a la de la sentència anomenada i per això l'entitat financera defensava l'extinció de la cosa jutjada i l'interès legítim, i per tant, la manca d'objecte de manera sobrevinguda en el procés.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial d'Àlaba dictava sentència el dia 21 de novembre de 2013, desestimant el recurs. Considerava que les accions exercitades no eren les mateixes i per tant, en la sentència del Tribunal Suprem es va exercitar acció de cessació dirigida a obtenir la condemna de l'eliminació de les condicions generals i la seva nul·litat, abstenint-se d'utilitzar-les en un futur. Era una demanda col·lectiva que no sol·licitava la devolució de les quantitats abonades, a diferència del present cas que s'exercita l'acció de nul·litat de la clàusula abusiva i la de devolució de les quantitats cobrades en virtut de tal clàusula. La irretroactivitat establerta per la sentència de 9 de maig de 2013 es centra en la pretensió de nul·litat però no afecta a la sol·licitud de devolució de les quantitats cobrades.

La representació del Banc BBVA interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació establert pels articles 477.2.3 o/i 477.3LEC per presentar interès casacional i es fonamenta en dos motius: la oposició de la sentència recorreguda a la única resolució del Tribunal Suprem sobre efectes derivats de la declaració de nul·litat de clàusules sòl i la jurisprudència contradictòria de vàries Audiències Provincials sobre la irretroactivitat o no de tal declaració de nul·litat.

Recurs extraordinari per infracció processal

BBVA planteja que existien efectes de cosa jutjada derivats de la Sentència de 2013, per lo referent a la declaració de nul·litat de la clàusula sòl així com la irretroactivitat de la sentència.

El Tribunal Suprem expressa que a la acció col·lectiva no se li van acumular accions de reclamació de restitució, com si que es realitzen en aquest cas. Per aquest motiu es desestima el recurs extraordinari per infracció processal ja que, per haver-se acumulat a la pretensió la reclamació de restitució, no s'estima que la litis tingui força de cosa jutjada pel pronunciament de la sentència de 9 de maig de 2013.

Recurs de cassació

Es motiva únicament en la denúncia de la infracció de l'article 9.3CE que estableix el principi de seguretat jurídica i els articles 8.1, 9.2 i 10 LCGC i l'article 1303CC relatius als efectes de la declaració de nul·litat de les consideracions generals de la contractació i la possibilitat de limitar-los per part dels Tribunals, en relació amb la doctrina jurisprudencial de la sentència de 9 de maig de 2013.

El Tribunal Suprem estima el recurs de cassació, entenent que no és procedent restituir les quotes percebudes en aplicació de la clàusula sòl amb anterioritat a la publicació de la Sentència de 2013.

La sentència fa referència a l'al·legació de la bona fe per tal de justificar la limitació de l'article 1.303CC el qual obliga a les parts contractants a restituir-se recíprocament les coses matèria del contracte una vegada la obligació s'havia declarat nul·la. Aquesta regla general d'eficàcia retroactiva, segons la Sala "no puede ser impermeable a los principios generales del Derecho" i en concret es refereix a la seguretat jurídica (art. 9.3CE).

Per justificar la limitació resulta rellevant la citació de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de març de 2013 que per existir irretroactivitat cal: Seguretat jurídica, bona fe i risc de trastorns greus en l'ordre públic econòmic:
  1. Pel que fa al requisit de la bona fe s'entén que els cercles interessats en relació a la clàusula sòl gaudien de bona fe ja que ignoraven que la informació que se'ls hi subministrava no cobria en la seva integritat la exigida i fixada per la sentència de 2013, però que, a partir de a seva publicació els contractants van deixar de tenir bona fe ja que amb una mínima diligència dels prestataris podien conèixer les exigències jurisprudencials.
  2. Respecte el trastorn greu de l'ordre públic econòmic, el Tribunal Suprem sosté que existeix, ja que "la afectación al orden público económico no nace de la suma a devolver en un singular procedimiento, que puede resultar ridícula en términos macroeconómicos, sino por la suma de los muchos miles de procedimientos tramitados y en tramitación con análogo objeto".
  3. La Sala considera que a resultes de la discrepància de resolucions judicials la seguretat jurídica es veu afectada i per això pretén aclarir quan s'ha de procedir a la reintegració de les quantitats resultants de les clàusules sòl.
Conclusió

S'estima el recurs de cassació interposat per la entitat financera, de manera que no ha de restituir els interessos derivats de la declaració de nul·litat de la clàusula anteriors a la data de publicació de la sentència de 9 de maig de 2013 i per contra es desestima el recurs extraordinari per infracció processal.

Si teniu algun dubte sobre les clàusules sòl, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.