dilluns, 21 de setembre de 2015

El millor interès dels menors passa per mantenir una bona relació amb els progenitors en la mesura que sigui possible, i el règim de custòdia compartida és l'aplicable per defecte

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 449/2015

SALA CIVIL, SECCIÓ 1, RECURS DE CASSACIÓ

DATA DE SENTÈNCIA: 15 DE JULIOL DE 2015

                                                               OBJECTE: CUSTÒDIA COMPARTIDA


El rerefons particular del cas consisteix en un procediment de família on ambdues parts sol·liciten que les potestats parentals siguin compartides però que la guàrdia i custòdia sigui individual, adjudicant-se-la cada progenitor a la seva demanda i proposant el règim de visites que es cregué oportú per a l'altre progenitor. Després d'una sentència d'instància favorable a la mare (demandant) però no en tots els seus punts, es presenta recurs d'apel·lació per part del pare (demandat) que és desestimat, confirmant la sentència d'instància. En aquest punt l'apel·lant presenta recurs de cassació adduint el següent:

·         Infracció de l'article 92 del Codi Civil (Espanyol) per aplicació indeguda i incorrecta, a l'empara de l'article 477.2.3 de la LEC, en relació amb l'article 3.1 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Nens de 20 de Novembre de 2011, l'article 39 de la Constitució Espanyola, i l'article 2 de la LO 1/1996 de Protecció del Menor, entenent que entra en contradicció amb la doctrina del TS que consagra l'interès del menor com a principi bàsic que determina l'adopció de la guarda i custòdia compartida d'ambdós progenitors i que ve recollida en les següents sentències del Tribunal Suprem: SSTS de 07 de Juliol de 2011, de 25 de Maig de 2012, de 19 de Juliol de 2013, de 29 d'Abril de 2013 i de 25 de Novembre de 2013.

Un cop admès a tràmit el recurs, la representació processal de la mare presentà un escrit interessant que es desestimés el recurs de l'altre progenitor i sol·licitant la guarda i custòdia individual per a si mateixa. El fiscal, al seu torn, intervingué adherint-se al règim demanat per el recorrent: la custòdia compartida per quinzenes.


La Sala es fa ressò dels canvis jurisprudencials i legals dels últims temps, entén que el millor interès dels menors passa per mantenir una bona relació amb els progenitors en la mesura que sigui possible, i recorda que el règim de custòdia compartida és l'aplicable per defecte, ja que respon millor a les necessitats dels menors, sempre tenint en compte la variada casuística.


Així, el Tribunal Suprem cassa la sentència recorreguda i estableix la custòdia compartida així com un breu pla de parentalitat, deixant algunes qüestions a l'acord dels progenitors.


divendres, 18 de setembre de 2015

Fwd: La modificació de mesures ha de suposar un judici de proporcionalitat entre la capacitat econòmica de l'obligat i la necessitat del receptor.


SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 363/2015

SALA CIVIL, SECCIÓ 1, RECURS DE CASSACIÓ


DATA DE SENTÈNCIA: 17 DE JUNY DE 2015

                                                               OBJECTE: MODIFICACIÓ DE MESURES


El rerefons del cas tracta d'un procediment de mesures establertes en una sentència de divorci, on a través de les diferents instàncies i fins a arribar al Tribunal Suprem, s'intenten modificar per la part actora pels motius que s'expliquen infra.


El primer motiu al·legat és el fet que una de les parts del divorci ha esdevingut de pitjor fortuna, perdent la seva feina i, per tant, la font principal d'ingressos. Així, sol·licita que es suprimeixi la pensió compensatòria i que es redueixin les d'aliments respecte els fills comuns, sol·licitant també que s'inclogui dins aquests imports les despeses ordinàries dels menors.


A través de les instàncies s'admeten parcialment les modificacions proposades, però no de forma suficient per a l'actor, qui interposa recurs de cassació per inaplicació de l'article 146 i 147 del Codi Civil Espanyol.

El Tribunal Suprem fa dos pronunciaments importants:

1.      Citant la STS de 28 de Març de 2014 afirma que el judici de proporcionalitat de l'article 146 correspon als tribunals que resolen les instàncies, i no hi ha d'entrar el Tribunal Suprem si no s'ha vulnerat clarament el mateix o no s'ha raonat lògicament d'acord amb la regla de l'article 146.

 2.      Confirma la sentència recorreguda perquè ha valorat la capacitat de qui ha de prestar aliments i la necessitat de qui els rep.

  Així, es constata el següent criteri del Tribunal Suprem: només una infracció palesa de l'article 146 del Codi Civil Espanyol serà controlat per aquest òrgan, i la modificació de mesures ha de suposar un judici de proporcionalitat entre la capacitat econòmica de l'obligat i la necessitat del receptor. A més, s'entendrà que quan s'hagi realitzat aquest judici en les instàncies oportunes, sempre i quan sigui de forma lògica, el Tribunal Suprem ja no entrarà a debatre la qüestió.


divendres, 17 de juliol de 2015

DOCTRINA “ALIUD PRO ALIO”

En aquest supòsit ens trobem davant una sentència del Tribunal suprem on es

resol el conflicte que és va generar entre les parts, derivada de la compravenda 

d'un soterrani. En aquest cas, els compradors varen sol·licitar la resolució del 

contracte per no ser aquest habitable, a l'estar mal impermeabilitzat, el que 

comportava que es produïssin filtracions i humitats a l'interior. No obstant, la part 

compradora no va poder conèixer els impediments urbanístics com tampoc les 

patologies de la cosa fins el moment en que es va inundar. 

Davant aquest conflicte, es va pronunciar la Sala, considerant que realment s'havia 

venut un immoble –no un altre cosa– i que aquest no era habitable; el que 

significava que no estava destinat per viure.

Fent referència al cas que tenim enfront, el contracte de compravenda entre les 

parts mostra de forma clara la doctrina "Aliud Pro Alio", la qual entén que el fet de 

vendre una cosa com a habitatge, quan no és habitable, és Aliud Pro Alio.  

A més, al haver-hi un incompliment essencial del contracte, aquest dona lloc a la 

seva resolució, el que comporta una ineficàcia sobrevinguda amb efectes ex tunc, i 

una indemnització per danys i perjudicis; els quals han produït un dany a la part 

compradora i un perjudici a la seva economia. 

Així, una vegada examinat el contracte i la prova, varen considerar que es s'havia 

venut una cosa que a priori sembla apte per viure, però que va resultar no ser-ho. 

En mode de conclusió, ens trobem davant una sentència que declara 

l'incompliment del contracte de compravenda, al ser un cas clar d'incompliment 

essencial del contracte, el qual dona lloc a la seva resolució, segons el que disposa 

l'article 1124 del Codi Civil; al no  ser hàbil l'objecte venut per complir la finalitat 

per la qual havia estat adquirit i com a conseqüència, generar una insatisfacció al 

comprador. I en segon lloc, s'haurà de retornar la cosa al seu estat original, 

cancel·lant la hipoteca sobre la finca, prèvia la seva devolució al venedor.


dimarts, 14 de juliol de 2015

Valor de les declaracions a comissaria

Penal: EL TRIBUNAL SUPREM ACLARA EL CRITERI SOBRE VALOR PROVATORI DE LES DECLARACIONS A COMISSARIA

La Sala del Penal del Tribunal Suprem recentment en data 03 de Juny de 2015 va decidir per una majoria de 12 vots a 5 acollir-se el criteri que ha anat fixant el Tribunal Constitucional sobre la matèria.

Així doncs la doctrina del Tribunal Constitucional va reiterar que les declaracions davant els funcionaris de la policia no corroborades en seu judicial només tindran valor provatori si es confirma aquesta informació per altres dades objectives.

El Tribunal Suprem anava seguint una pauta marcada d'un Ple de 2006 pel qual es donava validesa a les declaracions dels detinguts sempre i quan els policies que havien practicat l'interrogatori corroboressin el contingut de la mateixa compareixent a la vista oral.

Aquest extrem és el que el Tribunal Suprem descarta adoptant per tant el criteri de la doctrina constitucional de forma que no es consideraran vàlides com a proves els atestats policials no corroborats en seu judicial sempre i quan no estiguin confirmats per altres dades objectives.

Per tant aquestes declaracions no poden operar com a mitjans de prova ni ser contrastades pel 714 LeCrim -"Cuando la declaración del testigo en el juicio oral no sea conforme en lo sustancial con la prestada en el sumario podrá pedirse la lectura de ésta por cualquiera de las partes.
Después de leída, el Presidente invitará al testigo a que explique la diferencia o contradicción que entre sus declaraciones se observe."- ni utilitzar-se com a prova preconstituïda , article 730 LeCrim -"Podrán también leerse a instancia de cualquiera de las partes las diligencias practicadas en el sumario, que, por causas independientes de la voluntad de aquellas, no puedan ser reproducidas en el juicio oral."- ni tan sols incorporar-les a través de la crida com a testimonis dels agents policials que les van recollir.

En tot cas, quan les dades objectives contingudes dins la declaració d'autoinculpació siguin acreditats com a veraços per vertaders mitjans de prova, el coneixement d'aquestes dades per el declarant evidenciant l'autoinculpació pot constituir un fet base per legítims i lògiques inferències, per constatar la validesa i el contingut de la declaració policial hauran de prestar testimoni en el judici els agents policials que ho varen presenciar.

Des de Girolex considerem que aquest acord si bé no ens resol l'eterna discussió sobre la problemàtica reiterada de les declaracions a comissaria -en referència a l'entrevista prèvia de l'advocat amb el detingut, veure Directiva 2013/48/UE- reforça les garanties del detingut.
En tot cas, s'aconsella no declarar mai en dependències policials per poder garantir una millor assistència lletrada.
Si teniu algun dubte sobre procediments penals us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dijous, 18 de juny de 2015

Interessos remuneratoris considerats abusius per falta de claredat

CIVIL: Interessos remuneratoris.- SAP 12/2015 - L'AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA (SECCIÓ 19), CONSIDERA ABUSIUS ELS INTERESSOS REMUNERATORIS PER FALTA DE CLAREDAT I TRANSPARÈNCIA

La Secció Civil 19ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, a data de 11 de març de 2015 va desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la mercantil COFIDIS HISPANIA, E.F.C., S.A.U., contra una consumidora, concretament la Sra. Micaela en el present cas, en relació a uns interessos remuneratoris inclosos en un contracte de crèdit al consum o altrament dit "línea de crèdit", per considerar-los abusius, per obscurs i no transparents.

En aquesta sentència, s'hi reflecteix la discussió dels criteris "transparència", "claredat", "concreció" i "senzillesa", previstos a l'article 7 de la Llei de Condicions Generals de la Contractació (en endavant LCGC) en tant que, tota clàusula o condició general, s'haurà d'ajustar a aquests criteris. Per tant, no queden incorporades dins d'un contracte, les següents condicions generals, d'acord amb el precepte anterior: a) les que l'adherent no hagi tingut oportunitat real de conèixer de manera complerta al temps de la celebració del contracte (...); i b) les que siguin inintel·ligibles, ambigües, obscures i incomprensibles (...).

Així mateix, l'article 4.2 de la directiva 93/13/CEE (LCEur 1993, 1071), per la seva banda, disposa que l'apreciació del caràcter abusiu de les clàusules, no es referirà a la definició de l'objecte principal del contracte, sempre que aquestes clàusules es redactin de forma clara i comprensible. Ara bé, la interpretació a contrario sensu de la norma transcrita, és determinant de que les clàusules referides a la definició de l'objecte principal del contracte, siguin sotmeses a control d'abusivitat, si no estan redactades d'una manera clara i comprensible.

Aquesta mateixa resolució, es va donar en un supòsit idèntic al cas de la sentència en qüestió, en el qual, de l'examen del contracte, no se'n dedueix quin és el cost total del crèdit; doncs en el contracte s'hi recollien unes quotes a pagar de 95 €/mes durant 48 mensualitats i, en un apartat en lletra petita s'hi recollia que el TAE variaria en funció de l'import disposat i en funció del termini d'amortització, remetent a la condició general 5ª, sobre el càlcul teòric. Per la seva banda, en aquesta condició general 5ª amb un contingut i forma igualment obscurs, en els que no s'hi reflecteix el tipus d'interès, es recull que el tipus d'interès aplicable estaria en funció de l'import del crèdit i de la seva durada. De l'examen tan de les condicions particulars, com de la condició 5ª del contracte esmentat, es dedueix, per una banda, que no reuneixen els requisits que estableix l'article 80.1 de la Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris (en endavant LGDCU), a més de ser de difícil comprensió i, a més, en ell no s'hi recull de forma precisa i clara l'import o el tipus d'interpes a abonar per part d'el consumidor, ni l'import total del crèdit, sense que consti tampoc que dita informació es facilitarà al consumidor, amb caràcter previ a la signatura del contracte entre ambdues parts.

De tot l'exposat anteriorment, volem deixar palès que no cap declarar abusiva la clàusula d'interessos remuneratoris, atenent a la quantia en què s'hagi fixat el seu import, encara que sigui elevat i que el consumidor ho consideri "massa car" i, encara que es fixi un interès mensual de l'1,84%, com ocorre en el cas de la sentència objecte d'anàlisi, la clàusula particular en la que es fixin les condicions del crèdit, com la condició general 5ª del anterior contracte referit, es considera que està absent de claredat i transparència, fet que les transforma en CLÀUSULES NUL·LES, com encertadament fa la sentència en qüestió, donat no solament a la dificultat de lectura de les mateixes, sinó que també per la seva redacció confusa, impedeix que el consumidor pugui tenir un coneixement clar i precís de les obligacions assumides. Per tant, els criteris d'obscuritat i manca de transparència, comporten la nul·litat de ple dret.

Com que des de Girolex sabem de la dificultat de la situació actual, els oferim assessorament gratuït en casos de reclamació de quantitat. Us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dilluns, 15 de juny de 2015

Acomiadaments col·lectius, suspensió de contractes i reducció de jornada

Sentència del Tribunal Suprem, Sala del Contenciós Administratiu, de 19 de Maig de 2015, que declara la nul·litat d'una disposició i part d'un art. del Reglament dels acomiadaments col·lectius i suspensió de contractes i reducció de jornada

Aquesta sentència resol el recurs contenciós administratiu interposat per Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors, contra el Real Decret 1483/2012, de 29 d'Octubre, pel que s'aprova el Reglament dels procediments d'acomiadament col·lectiu, suspensió dels contractes i reducció de jornada.

No obstant, tot i que el Reglament objecte d'impugnació és va dictar per regular els aspecte més procedimentals de l'acomiadament col·lectiu, la suspensió dels contractes i la reducció de jornada, els aquí recurrents, el que realment impugnen no és únicament el Real Decret i el Reglament, sinó també les normes legals que el desenvolupen, al considerar-les inconstitucionals.

En aquest sentit, i observant la sentència del passat 22 de Gener de 2015, el Tribunal Suprem va resoldre un recurs d'inconstitucionalitat que anteriorment se li havia plantejat, considerant que determinats preceptes o normes legals d'aquest no eren inconstitucionals. Tot i la sentència dictada, els diferents sindicats van manifestar que tot i que no podien ser objecte del procediment els articles 1, 34, 35 i 41, i la Disp. Addic. 3ª, del Reglament; si que podien ser objecte del recurs els articles 4.5, 26 i 28.1 del Reglament.

Així, en primer lloc, el Tribunal va procedir a analitzar els articles al·legats, articles que varen permetre al TS anular l'article 35.3 del Reglament al considerar que aquest article vulnerava la disposició addicional 20ª de l'Estatut dels Treballadors, relativa a la insuficiència pressupostària, la qual determinava les causes econòmiques justificatives dels acomiadaments col·lectius, en aquells casos que l'empresa fos una entitat pública o privada, de les establertes a l'article 3.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

Tanmateix, en relació amb aquest article 35.3 del Reglament, varen considerar que aquest introduïa dos criteris per determinar la insuficiència pressupostària, criteris que segons el Suprem, ambdós permetien reflectir la insuficiència pressupostària de l'empresa en aquells casos, que no tinguessin pressupostats uns ingressos mínims per fer front als serveis públics que se'ls encarreguen.

Per aquesta raó, si observem la Disp. Addic. 20ª del ET, es pot observar que l'únic motiu que permetrà justificar els acomiadaments col·lectius per insuficiència pressupostària, serà quan aquesta sigui persistent i sobrevinguda. I és per això, que el Suprem declara la nul·litat de l'art. 35.3 del Reglament, al considerar que tal precepte no compleix amb el requisit d'una insuficiència pressupostària persistent, donat que el dèficit que pugui tenir una administració en exercicis anteriors, en cap cas comportarà que es doni el requisit de persistència.

I d'altre banda, el TS va considerar que s'havia d'anular la Disp. Final 2ª, apartat primer, del Real Decret 1483/2012, per vulneració de l'article 51.2 de l'ET i de la Disp. Addic. 63ª del Text Refós de la Llei de la Seguretat Social, relativa a la comunicació de mesures de l'acomiadament col·lectiu que s'ha de realitzar a l'entitat gestora de les prestacions per acomiadament, i que s'ha de du a terme per part de l'autoritat laboral, i no per part de l'empresa. El TS justifica aquesta nul·litat, al manifestar que no entén com a il·legal el fet d'atribuir el deure de comunicació a l'empresa, però que en cap cas es permetrà que es suprimeixi el deure de comunicació que les lleis atribueixen a l'autoritat laboral.

A mode de conclusió de la sentència podem extreure,
  • que en primer lloc, declaren la il·legalitat de l'article 35.3 per vulnerar la Disp. Addic. 20ª del ET, en relació amb les causes justificatives de l'acomiadament col·lectiu, en aquelles entitats publiques com privades, que trobem a l'article 3.2 de la Llei de Contracte del Sector Públic, on serà necessari que la insuficiència pressupostària sigui sobrevinguda i persistent.
  • I en segon lloc, consideren il·legal l'apartat primer de la Disp. Final 2ª, atès que vulnera l'art. 51.2 del ET i la Disp. Addic. 63ª del TR Llei de la Seguretat Social, en relació amb la comunicació a l'entitat gestora de les prestacions per acomiadament, que s'haurà de realitzar per l'autoritat laboral i no per l'empresa.

Si teniu algun dubte sobre acomiadaments col·lectius, suspensions de contractes o reduccions de jornada, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

divendres, 12 de juny de 2015

La multa com a sanció més proporcionada enfront de l'expulsió

Circular 55-2015
La multa com a sanció més proporcionada enfront de l'expulsió.
Argumentari a la sentència de 23 d'abril 2015 del TJUE

En l'argumentari de la Sentència de 23 d'Abril de 2015 del TJUE, s'estableixen una sèrie d'orientacions provisionals, mentre no hi hagi nous pronunciaments, per tal de clarificar la confusió que ha generat aquest sentència. En síntesi, aquest sentència sembla desautoritzar la doctrina emesa per alguns tribunals, com el Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia, en relació a la preferència de la multa, com a sanció proporcionada enfront a l'expulsió amb prohibició d'entrada d'un estranger en situació irregular.

El contingut de la Sentència del TJUE de 23 d'Abril de 2015, no afecta a la doctrina actual en aquells supòsits de mera estada irregular:
En primer lloc, entenen que el contingut d'aquesta sentència no afecta a la doctrina establerta pel TS i els TSJ per aquells supòsits d'estada irregular, atès que responen a l'aplicació dels procediments d'estrangeria dels principis de proporcionalitat i motivació de les resolucions que es puguin emetre, en relació amb l'establert respecte la sanció de multa per estada irregular i respecte la sortida obligatòria amb l'advertència de compliment voluntari, en el termini que s'estableixi, que en cap cas podrà ser superior a 15 dies.

En aquest sentit, consideren que la sentència ha de ser valorada pels Jutjats i Tribunals que l'apliquin, conforme a dret i en base a les al·legacions que es realitzin. I així mateix, consideren que es podran proposar noves qüestions de previ pronunciament per part del TJUE, en les vistes i en els recursos d'apel·lació, per ajudar en la interpretació del tema objecte de la controvèrsia, conforme a dret.

Argumentari davant la possibilitat d'aplicació de la STJUE de 23 d'abril als concrets casos litigiosos: 
En relació amb la Directiva 2008/115/CE, del Parlament Europeu i del Consell, relativa a les normes i procediments comuns en els estats membres pel retorn dels nacionals de tercers estats en situació irregular, aquest argumentari estableix una sèrie de respostes davant aquestes situacions, entre les que trobem;
  • En primer lloc, te prioritat l'opció del retorn voluntari, com a mesura principal i desitjable, tal i com estableix la directiva; la qual considera que s'ha de concedir un termini adequat per tal que es pugui realitzar la sortida de forma voluntària, per aquells supòsits d'estada en situació irregular. 
  • En segon lloc, i per aquells supòsits més greus o d'incompliment del termini de sortida voluntària, s'adoptarà l'expulsió i es podran adoptar mesures que limitin certs drets, entre ells la privació de llibertat. 
  •  I en tercer lloc, i per aquells supòsits que no sigui possible l'expulsió de l'estranger, es podran concedir autoritzacions de contingut humanitari o similar, que permetin a la persona estrangera l'estada temporal dintre del territori nacional.

En aquest sentit, de la conclusió del TJUE, podem extreure que la qüestió plantejada resulta incompleta, a l'acotar la sanció de multa; el que comporta que en el sistema espanyol la resolució que sanciona l'estada en situació irregular, no conté només una multa econòmica, sinó també l'obligació legal d'abandonar el territori nacional dins el termini màxim de 15 dies, i amb l'advertència d'un altre sanció d'expulsió en cas d'incompliment d'aquesta.

En aquesta línia, i per tal de poder matisar la qüestió plantejada pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, i la resposta del TJUE, cal tenir en compte,
  • Que el TSJ del País Basc, va formular una qüestió establint que "lo excluyente en el momento inicial de la fijación de la sanción por la estancia irregular -multa/expulsión- no impide lo sucesivo en el tiempo", i que el TJUE va considerar que el concepte "excluyente" en la qüestió plantejada o no estava correctament plantejat o no es va entendre de forma correcte. 
  • I que la decisió de retorn no s'aplaça, sinó que la mateixa ordre de retorn o sortida obligatòria, ja ve acompanyada de la sanció de multa; però no obstant, deixen per una segona fase l'execució en casos d'incompliment; atès que fins i tot en el nostre sistema pot ser més perjudicial, al resoldre una resolució de retorn a la que s'hi acompanya una multa econòmica.

Tornant a la directiva, citar que aquesta permet dissenyar el procediment de la decisió de retorn en una única fase, però sobretot el que obliga és que el procediment permeti a la persona estrangera l'opció de sortida o el retorn voluntari; i que només en cas d'incompliment s'obri la segona fase d'expulsió o execució.

Tanmateix, observant el sistema espanyol, i la duplicitat de procediments, citar que en aquells supòsits d'estada irregular, únicament serà el procediment ordinari el que permetrà la possibilitat de retorn voluntari que estableix la directiva, i sense prohibició d'entrada. En canvi, si s'escollís el procediment preferent, han considerat que aquest vulnera l'esperit i contingut de la directiva, i també vulnera el dret de la persona estrangera a optar per la sortida voluntària, en aquells supòsits de produir-se una decisió definitiva de retorn i sempre que no pugui ser autoritzat per les raons excepcionals citades anteriorment.

Per aquesta raó, la Sentència del TJUE no varia la tesi creada per la doctrina del Tribunal Suprem i els Tribunals Superiors de Justícia, durant els anys previs a aquesta directiva, com tampoc els posteriors quan ja havia desplegat els seus efectes.

I finalment, i fent una menció a la irretroactivitat de la sentència per aquells procediments iniciats abans del 23 d'Abril de 2015, no s'aplicarà en l'àmbit sancionador la doctrina o interpretació de la Llei de forma retroactiva, encara que els canvis s'hagin produït en la interpretació de la llei.

dimarts, 9 de juny de 2015

Anul·lació de subhasta d'un procediment d'execució hipotecari

Interlocutòria de 26 de gener de 2015 de la Secció 2ª de l'Audiència Provincial de Girona, núm. de recurs 603/2014, on es declara nul·la una subhasta celebrada en un procediment d'execució hipotecari per tenir en compte valors de taxació contradictoris. A més, es declara nul·la per abusiva la clàusula sòl que constava en l'escriptura de préstec.

En data 21 de juliol de 2004, Caixa d'Estalvis de Girona, va concedir un préstec hipotecari a Promocions Pumont 2000 SL per la finca que anys després comprarien els demandats en el procés. La finca, que encara es trobava en construcció, es va valorar en 240.000 € de principal més la resta de quantitats especificades. Les parts la van taxar, a efectes de subhasta, en la quantitat de 249.391,50 €.

El dia 13 de març de 2007 els demandats van comprar la casa ja construïda mitjançant la firma de dues escriptures: en la primera els compradors es subroguen en el préstec hipotecari que gravava l'habitatge i amb novació d'aquest préstec hipotecari de l'any 2004 i en la segona, es formalitza el nou préstec hipotecari per la Caixa d'Estalvis de Girona destinat a la compra de l'habitatge. El preu en el moment de formalitzar les escriptures era de 590.500 €, segons consta en la segona i tal com va admetre el propi representant de la Caixa d'Estalvis que la va signar. Malgrat aquest fet, es va mantenir la taxació del 2004 en la primera escriptura i a la segona la valoració actualitzada.


Per tant, els prestataris firmen dues escriptures consecutives amb valors de taxació contradictoris on només en la segona es mostra el valor actualitzat de la finca. El mateix representant de l'entitat financera reconeix que el valor correcte era el darrer, entenent que en la novació el valor no es trobava actualitzat ja que es donava per correcte el valor de taxació del nou préstec destinat a la compra de l'habitatge. La segona operació es trobava lligada íntimament amb la primera ja que la finalitat era la compra i ampliació del préstec, fet pel qual es va realitzar la segona escriptura, encara que es podria haver fet tot en una sola operació. Segons el redactat de la interlocutòria:
(…) l'entitat financera admet que malgrat que formalment (per error o no) es manté la taxació inicial, aquesta queda modificada o corregida per la que, de manera correcta, recull la segona escriptura. L'entitat financera no pot venir ara, en contradicció amb els seus propis actes, a reclamar sobre la base d'un valor de taxació que ja s'admet que no era el que les parts convenien.
L'Audiència considera que el fet de mantenir un valor de taxació que no es correspon amb el valor del bé quan els compradors l'adquireixen i a més assumeixen el pagament de la hipoteca corresponent, al mateix temps que es signa una segona hipoteca amb el valor real de la finca, és imposar una clàusula abusiva que té per conseqüència treure a subhasta un bé immoble per un valor inferior al corresponent. A més, la Caixa d'Estalvis de Girona vulnera la doctrina dels actes propis ja que s'inclou la taxació correcta a la segona escriptura. Segons la resolució en qüestió:
"Aquest abús és conegut i aprofitat per la part executant que, amb clara mala fe, atesos els actes expressament admesos pel Sr. Sabino (representant de l'entitat financera en aquells negocis jurídics), pretén (i obté a la instància) que la garantia dels deutors (el bé hipotecat) no ho sigui pel seu valor real l'any 2007 (any de signatura de les escriptures esmentades, que sí fan constar a l'altre escriptura), pactat i volgut per les parts, malgrat tenir coneixement d'aquest fet (que amaguen a la demanda on no s'aporta ni es fa menció al valor de taxació que la mateixa Caixa va donar a l'immoble en aquella data en la segona de les escriptures)."
Cal senyalar, a més, que a la subhasta s'anuncia un immoble construït i acabat i no el que es va taxar el 2004. La clàusula ha de ser considerada abusiva ja que recull una quantificació no ajustada a la realitat i així ho admet el propi representant de la entitat financera.

S'estima la petició de nul·litat de la clàusula abusiva incorporada a l'escriptura de compravenda amb subrogació i novació de data 13 de març de 2007 i conseqüentment l'acte de subhasta del bé immoble hipotecat i resolució que l'adjudica a l'entitat executant, així com la resta d'actuacions practicades a causa d'aquesta subhasta, tenint com a valor de taxació de 590.500 €.

Existeix falta de transparència que comporta l'abusivitat de la clàusula en qüestió. L'Audiència, recordant la STS 9/5/2013 considera que:
"D'acord amb la doctrina que estableix la sentència esmentada, que hi ha hagut una manca d'informació suficientment clara sobre el fet que ens trobem davant d'un element definitori de l'objecte principal del contracte; que s'ha establert de forma conjunta amb una clàusula sostre que només actua com aparent contraprestació de la clàusula sol; que no existeixen simulacions d'escenaris diversos relacionats amb el comportament raonablement previsible del tipus d'interès en el moment de contractar; que no va existir una informació prèvia clara i comprensible sobre el cost comparatiu amb altres modalitats de préstec de la de mateixa entitat; i que, finalment, la clàusula s'ubica entre una gran quantitat de dades entre les quals queden emmascarada sense permetre, per tant, que capti l'atenció del consumidor."
Per aquests motius també s'aprecia d'ofici la nul·litat d'altres clàusules abusives com els interessos de demora (amb un mínim del 17%).

A mode de conclusió, es declara abusiva la clàusula de l'escriptura de compravenda, subrogació i novació d'hipoteca de data 13 de març de 2007, relativa a mantenir el valor de taxació de l'any 2004, donant com a correcte el de la segona escriptura. En segon lloc, es declara la nul·litat de l'acte de subhasta del bé immoble hipotecat i resolució que l'adjudica a la mateixa entitat executant, així com totes les posteriors actuacions a causa de la subhasta. Per últim, es declara la nul·litat de la clàusula sòl i la clàusula d'interessos de demora que inclou el préstec que s'executa.

Si teniu algun dubte sobre execucions hipotecàries, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

divendres, 5 de juny de 2015

Sobreseïment d'execució hipotecària per falta de títol d'hipoteca

INTERLOCUTÒRIA de l'AUDIÈNCIA PROVINCIAL de Barcelona 72/2015 sobre sobreseïment d'execució hipotecària per falta de títol d'hipoteca.

Que la present interlocutòria va estimar l'oposició formulada contra l'execució despatxada a instància del BBVA, contra l'escriptura de préstec hipotecari subscrita al seu dia, i que havia estat modificada i ampliada parcialment. No obstant, admeten l'oposició, donat que les còpies acompanyades no reunien les característiques indicades a les normatives corresponents; i per tant, consideraven que no havien estat emeses amb efectes executius.

En primer lloc, en relació a l'eficàcia executiva de les escriptures de 2004, la novació de 2005 i la nova novació de 2008, el tribunal va considerar que les dues primeres no es regien per la Llei 36/2006, de 29 de Novembre, mentre que la darrera era plenament aplicable a la normativa instaurada, fet que incidia de forma directe en la admissibilitat de la demanda, al mancar els requisits legals exigits per du aparellada l'execució, segons l'establert a l'article 685.2 de la LEC.

En segon lloc, en relació amb el caràcter executiu de la primera còpia, el tribunal va considerar que per tal de que es pogués despatxar execució, era necessari complir una sèrie de requisits. En aquest sentit, entén que hi ha un solapament entre el règim general i el règim especial, derivat del diferent articulat de la LEC.

En concret, estableix que ens trobem amb dos règims diferents, un més genèric previst per l'execució derivada de la primera còpia de qualsevol escriptura, en la qual és necessari fer constar el caràcter executiu; i un més específic i privilegiat establert únicament pels bens hipotecats o pignorats.


En forma de síntesi, ens trobem davant de dos règims complementaris, que permeten i faciliten al creditor hipotecari l'execució, tant si disposa com si no de la primera còpia executiva, mancança que es pot compensar segons el que disposa l'article 685.2 i .4 de la LEC.

Per aquesta raó, com el banc no va presentar la darrera escriptura fent constar el caràcter executiu d'aquesta, i tampoc ho va completar amb la certificació del registre de subsistència de la hipoteca, no es pot procedir a despatxar execució.

I finalment, i en relació amb la possibilitat de compensació, el tribunal entén que no procedeix, atès que la oposició a la admissibilitat de l'execució per mancar el títol, no es realitza en la fase prèvia a l'admissió, sinó en el tràmit d'oposició dels demandats, encara que es pot ajuntar amb l'incident extraordinari d'oposició a l'execució.

En conclusió, i en forma de resum, cal tenir en compte que en el present supòsit, les còpies de les escriptures de préstec hipotecari acompanyades no reunien les característiques establertes, atès que no havien sigut emeses amb "efectes executius". Tant mateix, el banc no havia presentat l'escriptura fent constar el seu caràcter executiu, ni tampoc la havia completat amb la certificació del registre, relativa a la subsistència de la hipoteca, pel que no es podia procedir al despatx de l'execució.

Si teniu algun dubte sobre execucions hipotecàries, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dimarts, 2 de juny de 2015

Causes de nul·litat de clàusules sòl

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM No 139/2015, DE 25 DE MARÇ DE 2015 RELATIVA A LA NUL·LITAT DE CLÀUSULES SÒL: LA BONA FE I LA LIMITACIÓ DE LA RETROACTIVITAT COM A EFECTE DE LA NUL·ITAT

Antecedents

La part actora va presentar demanda de judici ordinari davant el Jutjat Mercantil ú de Vitòria-Gateiz, exercitant acció declarativa de nul·litat de condició general de la contractació i acció de reclamació de quantitat contra el Banc Bilbao Vizcaya Argentara S.A (BBVA). La pretensió es basava en la sol·licitud de declarar la nul·litat per considerar-se la clàusula abusiva; a condemnar a l'entitat financera a eliminar tal condició general de la contractació així com a la devolució al prestatari de la quantitat de l'import cobrat fins la data de la demanda, al pagament de totes les quantitats que s'anessin pagant en virtut de l'aplicació de la clàusula sòl (amb els interessos legals meritats des de la data de cada cobrament i fins la resolució definitiva del plet), a abonar l'interès legal incrementat en dos punts conforme l'article 576LEC i per últim a condemnar en costes a la demandada.


La part demandada es va oposar a tal pretensions, dictant-se sentència el dia 2 de juliol de 2013 estimant la demanda i declarant que la clàusula en qüestió era una condició general de la contractació i a més era abusiva. Es condemna a la demandada al pagament de l'import cobrat fins a la data de la demanda en virtut de l'aplicació de la clàusula però no es motiva la seva decisió

Per això l'entitat financera va interposar recurs d'apel·lació per pèrdua d'interès legítim de les pretensions de la demanda per falta sobrevinguda de l'objecte del procés, per les sentències del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2013 i l'Aute d'aclaració de 3 de juny de 2013 on es declara la nul·litat de les clàusules sòl del banc però al mateix temps es declara la irretroactivitat de la declaració de nul·litat i, conseqüentment, la improcedència de la devolució als prestataris de les quantitats cobrades. La clàusula del cas que ens ocupa, és idèntica a la de la sentència anomenada i per això l'entitat financera defensava l'extinció de la cosa jutjada i l'interès legítim, i per tant, la manca d'objecte de manera sobrevinguda en el procés.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial d'Àlaba dictava sentència el dia 21 de novembre de 2013, desestimant el recurs. Considerava que les accions exercitades no eren les mateixes i per tant, en la sentència del Tribunal Suprem es va exercitar acció de cessació dirigida a obtenir la condemna de l'eliminació de les condicions generals i la seva nul·litat, abstenint-se d'utilitzar-les en un futur. Era una demanda col·lectiva que no sol·licitava la devolució de les quantitats abonades, a diferència del present cas que s'exercita l'acció de nul·litat de la clàusula abusiva i la de devolució de les quantitats cobrades en virtut de tal clàusula. La irretroactivitat establerta per la sentència de 9 de maig de 2013 es centra en la pretensió de nul·litat però no afecta a la sol·licitud de devolució de les quantitats cobrades.

La representació del Banc BBVA interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació establert pels articles 477.2.3 o/i 477.3LEC per presentar interès casacional i es fonamenta en dos motius: la oposició de la sentència recorreguda a la única resolució del Tribunal Suprem sobre efectes derivats de la declaració de nul·litat de clàusules sòl i la jurisprudència contradictòria de vàries Audiències Provincials sobre la irretroactivitat o no de tal declaració de nul·litat.

Recurs extraordinari per infracció processal

BBVA planteja que existien efectes de cosa jutjada derivats de la Sentència de 2013, per lo referent a la declaració de nul·litat de la clàusula sòl així com la irretroactivitat de la sentència.

El Tribunal Suprem expressa que a la acció col·lectiva no se li van acumular accions de reclamació de restitució, com si que es realitzen en aquest cas. Per aquest motiu es desestima el recurs extraordinari per infracció processal ja que, per haver-se acumulat a la pretensió la reclamació de restitució, no s'estima que la litis tingui força de cosa jutjada pel pronunciament de la sentència de 9 de maig de 2013.

Recurs de cassació

Es motiva únicament en la denúncia de la infracció de l'article 9.3CE que estableix el principi de seguretat jurídica i els articles 8.1, 9.2 i 10 LCGC i l'article 1303CC relatius als efectes de la declaració de nul·litat de les consideracions generals de la contractació i la possibilitat de limitar-los per part dels Tribunals, en relació amb la doctrina jurisprudencial de la sentència de 9 de maig de 2013.

El Tribunal Suprem estima el recurs de cassació, entenent que no és procedent restituir les quotes percebudes en aplicació de la clàusula sòl amb anterioritat a la publicació de la Sentència de 2013.

La sentència fa referència a l'al·legació de la bona fe per tal de justificar la limitació de l'article 1.303CC el qual obliga a les parts contractants a restituir-se recíprocament les coses matèria del contracte una vegada la obligació s'havia declarat nul·la. Aquesta regla general d'eficàcia retroactiva, segons la Sala "no puede ser impermeable a los principios generales del Derecho" i en concret es refereix a la seguretat jurídica (art. 9.3CE).

Per justificar la limitació resulta rellevant la citació de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 21 de març de 2013 que per existir irretroactivitat cal: Seguretat jurídica, bona fe i risc de trastorns greus en l'ordre públic econòmic:
  1. Pel que fa al requisit de la bona fe s'entén que els cercles interessats en relació a la clàusula sòl gaudien de bona fe ja que ignoraven que la informació que se'ls hi subministrava no cobria en la seva integritat la exigida i fixada per la sentència de 2013, però que, a partir de a seva publicació els contractants van deixar de tenir bona fe ja que amb una mínima diligència dels prestataris podien conèixer les exigències jurisprudencials.
  2. Respecte el trastorn greu de l'ordre públic econòmic, el Tribunal Suprem sosté que existeix, ja que "la afectación al orden público económico no nace de la suma a devolver en un singular procedimiento, que puede resultar ridícula en términos macroeconómicos, sino por la suma de los muchos miles de procedimientos tramitados y en tramitación con análogo objeto".
  3. La Sala considera que a resultes de la discrepància de resolucions judicials la seguretat jurídica es veu afectada i per això pretén aclarir quan s'ha de procedir a la reintegració de les quantitats resultants de les clàusules sòl.
Conclusió

S'estima el recurs de cassació interposat per la entitat financera, de manera que no ha de restituir els interessos derivats de la declaració de nul·litat de la clàusula anteriors a la data de publicació de la sentència de 9 de maig de 2013 i per contra es desestima el recurs extraordinari per infracció processal.

Si teniu algun dubte sobre les clàusules sòl, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dilluns, 18 de maig de 2015

Pensió de viudetat i parelles de fet

Tenen dret a pensió de viudetat les parelles no casades que s'han constituït com a parella de fet (parella estable)?

L'article 173.3 de la Llei General de la Seguretat Social diu que tindrà dret a la pensió de viudetat qui es trobés unit al causant en el moment de la seva defunció formant una parella de fet i acredités uns requisits econòmics; "(...) que sus ingresos durante el año natural anterior no alcanzaron el 50 por ciento de la suma de los propios y de los del causante habidos en el mismo período. Dicho porcentaje será del 25 por ciento en el caso de inexistencia de hijos comunes con derecho a pensión de orfandad."


Aquest mateix article disposa que tindran la consideració de parella de fet, la constituïda com si d'un matrimoni es tractés i que no tinguessin vincle matrimonial amb una altre persona i acreditin una convivència estable i notòria amb caràcter immediat a la defunció del causant i amb una durada sense interrupció de com a mínim cinc anys. Aquesta parella de fet s'acreditarà mitjançant certificat d'inscripció en algun dels registres de parelles o document públic, que s'haurà d'haver produït amb una antelació mínima de dos anys abans de la data de defunció del causant.

A les Comunitats autònomes, diu, complint amb el requisit de convivència esmentat, la consideració de parella de fet i l'acreditació es farà conforme a la legislació pròpia. Per tant a Catalunya, s'haurà de fer d'acord amb la legislació catalana. Ara bé, el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional (STC 40/2014) això últim, amb la qual cosa, segons STS de data 9/02/2015, rec. 1339/2014, per acreditar la constitució de la parella de fet s'haurà de complir amb el requisit d'inscripció en un registre de parella de fet amb una antelació mínima de dos anys abans de la data de defunció del causant o mitjançant document públic en la que consti la data.

Per tant, per poder obtenir la pensió de viudetat s'hauran de complir els dos requisits. El primer, cinc anys de convivència abans de la mort de la parella, sense interrupció. El segon, que s'hagi formalitzat la inscripció en un registre de parelles de fet o mitjançant escriptura pública, com a mínim dos anys abans de la seva mort. Sense aquests dos requisits, no es tindrà dret a cobrar la pensió, encara que es compleixin els requisits de la llei Catalana per constituir una parella estables, que no exigeix el requisit de solemnitat (inscripció registre o document públic).

STS de data 9 de febrer de 2015. REC. 1339/2014

Si teniu algun dubte sobre pensions de viudetat, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dimecres, 29 d’abril de 2015

Pot el treballador extingir el contracte de treball si l'empresa no li paga estant de baixa?

D'acord amb l'Estatut dels treballadors, un treballador podrà extingir el contracte de treball per incompliments de l'empresari. En quins casos pot interessar al treballador resoldre el seu contracte de treball? Doncs bé, són molts treballadors que avui en dia es veuen abocats a aquesta situació, quan porten mesos sense cobrar les seves retribucions o bé quan no cobren la prestació per estar de baixa laboral (Incapacitat temporal) i per tant, no tenen cap ingrés per mantenir ell i a la seva família.

L'extinció del contracte de treball per l'impagament reiterat de la prestació econòmica d'incapacitat temporal a l'empara de l'article 50.1 c) de l'Estatut dels treballadors ha estat resolta per moltes sentències del Tribunal Suprem, entre elles les de 26 de juliol de 2012, rec. 4115/2011, la de 3 de desembre de 2012 i la de 25 de febrer de 2013.


Aquesta última es diu que en matèria d'incompliments empresarials, l'obligació de pagament puntual de les retribucions ha experimentat una tendència cap a l'objectivació dels incompliments. Així, i) no és exigible la culpabilitat en el incompliment de l'empresari, ii) perquè prosperi la causa resolutòria basada en la manca de pagament o retards continuats en el incompliment empresarial s'exigeix exclusivament el requisit de la gravetat en el incompliment i iii) afegeix que aquest criteri objectiu de valoració del retard continuat, reiterat o persistent en el pagament de la retribució no s'aprecia quan el retard no supera els tres mesos, STS 25/09/1995, rcud 756/1995.

Així, en la sentència examinada, TS de data 16/01/2015, rec. 257/2014, la manca de pagament de la prestació d'Incapacitat Temporal (la prestació per estar de baixa), per un temps superior a tres mesos, és equiparable a la manca de pagament de salaris i es tracta d'un incompliment greu de l'empresari. La conseqüència és que el treballador podrà demanar l'extinció del seu contracte de treball a l'empara de l'article 50.1. c) de l'Estatut dels treballadors.

Si el treballador demana l'extinció i el tribunal resol favorablement la seva pretensió, el treballador podrà deixar de treballar per l'empresari i tindrà dret a la mateixa indemnització per acomiadament improcedent de 45/33 dies per any treballat. També tindrà dret a cobrar la prestació per desocupació.

Per tant, en aquells casos en els que l'empresari no ingressa les retribucions econòmiques per prestacions d'incapacitat temporal o per salari als treballadors, aquests poden sol·licitar l'extinció del seu contracte de treball. Un cop resolta favorablement l'extinció, podran deixar de treballar de manera indemnitzada. La indemnització serà la mateixa que per acomiadament improcedent. Tindran dret a prestació per desocupació, ja que la seva situació tindrà la consideració de situació legal de desocupació, art. 208.1.1 e) de la llei general de la seguretat social (LGSS).

Si teniu algun dubte sobre el vostre contracte de treball, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Sentència del Tribunal Suprem núm. 983/2015 de 17 de febrer de 2015

La sentència és fruit dels Recursos de Cassació per Unificació de la Doctrina que varen interposar ambdues parts, contra la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, on el Tribunal va confirmar el pronunciament de primera instància relatiu a la naturalesa extrasalarial de les dietes obtingudes (manutenció i allotjament), però on va revocar el referent als salaris de tramitació, al considerar que era preceptiu oferir prèviament el pagament i el reconeixement de la improcedència al treballador.  

 

En aquest sentit, el Tribunal Suprem va procedir a analitzar en primer lloc, la mobilitat geogràfica, i on finalment va considerar que les indemnitzacions per desplaçament,


"solo se devengan por los trabajadores desplazados o trasladados de un centro de trabajo a otro diferente tan distante de su residencia habitual que haga que sea penoso, gravoso y oneroso el desplazamiento del trabajador a diario al centro de trabajo".

 

Per tant, podem observar com en aquells supòsits on sigui necessari el desplaçament del treballador, i que així mateix comporti un canvi de residència, s'hauran de meritar com a indemnització extrasalarial.

 

No obstant, i aplicat a la sentència que ens ocupa, el Tribunal va considerar segons l'establert a l'article 40.1 del E.T., i el Conveni Col·lectiu, les dietes obtingudes pel treballador no eren degudes per cap disposició legal o convencional, atès que no existia desplaçament o trasllat en termes legals per celebrar-se el contracte de prestació de serveis en el lloc d'execució de l'obra; el que confirma, que els imports abonats per l'empresa, tenien caràcter salarial i no compensatori de despeses per desplaçament a les que no obligava el contracte. Per això, varen considerar que les dietes que havia obtingut s'havien de tenir en compte per calcular la indemnització.

 

En segon lloc, el Tribunal va procedir a analitzar la comunicació realitzada per l'empresa, on aquesta considerava que havia actuat de forma correcte, al ser suficient la comunicació al Jutjat per paralitzar el còmput dels salaris de tramitació. Respecte aquesta comunicació, el Tribunal Suprem va fer menció a doctrina de la Sala, la qual establia que


"Obviamente la comunicación al trabajador es uno de los requisitos para que se paralice el cómputo de los salarios de tramitación. Pero sin que la Ley especifique la forma en que tal comunicación ha de realizarse, […] a falta de un requerimiento legal de forma específica, <<el reconocimiento (de la improcedencia) tanto puede ser expreso como tácito, y, tratándose de este último, su realidad habrá de desprenderse, sin duda razonable, de las circunstancias que hayan concurrido>>".

"Por lo que se refiere al momento de comunicación establece la norma que habrá de realizarse "desde la fecha del despido hasta la de la conciliación" que debe ser la judicial y no la previa al proceso".

 

Per tant, podem observar que la comunicació serà un requisit per poder paralitzar el còmput dels salaris de tramitació, però no obstant, la Llei no especifica com s'haurà de realitzar aquesta paralització, atès que només faculta per poder-ho fer de forma expressa o tàcita (i tàcitament sempre haurem d'observar les circumstàncies per les que s'hagi produït).

 

I finalment, la Sentència es pronuncia sobre l'error en el càlcul de la indemnització, on aquest error ha de ser considerat com a Excusable, donada la dificultat jurídica que comporta qualificar com a salarial, dificultat que fins i tot ha quedat palès en les resolucions del Jutjat i la Sala de Suplicació, ambdues resoltes erròniament, en sentit contrari al que resol aquesta sentència.

 

Com a conclusió, el Tribunal Suprem, en primer lloc, ha considerat com a conceptes salarials les dietes que varen ser abonades per allotjament i manutenció, al no haver-se produït el canvi de residència, pel que no podien concorre els motius compensatoris. Per tant, s'hauran de tenir en compte per calcular l'import de la indemnització. I en segon lloc, i fent menció a la comunicació, serà suficient la comunicació de la improcedència realitzada per l'empresa al Jutjat, per tal de paralitzar els salaris de tramitació, atès que el treballador tenia coneixement de la posició de l'empresa, prèviament a la celebració del judici. 



dilluns, 20 d’abril de 2015

Custòdia compartida i pensió d'aliments

Molts són els progenitors que creuen que amb la custòdia compartida no s'ha de pagar pensió d'aliments. Res més lluny de la realitat.

Aclarim que una custòdia compartida no té perquè distribuir de manera equitativa el temps de guarda dels fills. Així, es poden donar casos en el que un dels dos progenitors els té més temps que l'altre o n'assumeix més obligacions. És a dir, que la distribució del temps entre els progenitors, encara que no sigui idèntica, es pot qualificar com de custòdia compartida, SAP Girona de data 27/12/2012 sentència número 504/2012.


Així, el sentit d'establir un guarda i custòdia compartida no és altra que ambdós progenitors tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions respecte dels fills. Això no vol dir que els períodes d'estades que els pares hagin de tenir amb els fills siguin igualitàries, sinó que s'haurà d'estar a cada cas en concret, SAP Girona de 17/05/2013, número 2010/2013.

En quins supòsits no s'hauria de pagar pensió d'aliments a favor dels fills? Només en els casos que els ingressos d'ambdós progenitors siguin idèntics i el temps que passin amb els fills estigui repartit de manera equitativa; el 50% cadascú. Tant la llei com la jurisprudència diuen que la guarda i custòdia compartida no exclou que un dels progenitors hagi de satisfer una pensió d'aliments a l'altre per al manteniment dels fills comuns.

El motiu és que els fills han de tenir un nivell de vida similar quan estiguin amb un o altre progenitor, encara que tinguin ingressos diferents. L'article 233-10 del Codi Civil de Catalunya  estableix que la forma d'establir la guarda no altera el contingut de l'obligació d'aliments envers els fills comuns, tot i que s'ha de ponderar el temps que els menors passen amb cadascun dels pares i les despeses que cadascun d'ells hagi assumit pagar directament.

En aquests casos, la fixació de la pensió d'aliments s'articula de manera que ambdós pares col·laborin en el manteniment dels seus fills, ingressant la seva aportació dinerària en funció de la capacitat econòmica de cadascun d'ells per a fixar l'import econòmic que hagin de satisfer.

Per tant, és evident que contràriament al que creuen molts dels matrimonis immersos en procediments de divorcis i extinció de parelles de fet amb procediments de guarda i custòdia, la custòdia compartida no exclou la pensió d'aliments. El motiu és senzill. Es busca que els fills no tinguin un desequilibri important quan estiguin sota la guarda d'un o altre progenitor.

Si teniu algun dubte sobre la custòdia compartida i la pensió d'aliments, us podeu posar en contacte amb nosaltres per correu-e, telèfon o Facebook.

divendres, 17 d’abril de 2015

Les desavinences entre els pares no són obstacle per fixar la custòdia compartida

El Suprem estableix que les divergències raonables entre els pares no impedeixen la custòdia compartida del fill menor d'edat. Concedeix la custòdia compartida sol·licitada pel pare perquè fomenta la integració del menor amb ambdós pares, sense desequilibris, no els qüestiona la capacitat de cap dels dos per ser pares i evita sentiments de pèrdua.

custòdia compartida

El tribunal revoca una sentència de l'Audiència Provincial de Sevilla que va concedir la custòdia a la mare, perquè considerava que els conflictes existents entre la parella no serien una solució sinó un mar de conflictes que faria créixer la conflictivitat i incidiria negativament en el menor. Aquests conflictes provenien de les discrepàncies serioses en l'escolarització i per una condemna per una falta de coaccions a la dona per una denúncia del marit al canviar-li el pany de l'habitatge familiar.

Així, el suprem considera que no és fonament suficient per no concedir la custòdia compartida el que la relació sigui suficientment conflictiva que impossibiliti un mínim diàleg. Primer perquè la condemna de la dona no és un demèrit per a l'home, i segon perquè la discrepància sobre el col·legi del menor i les seves conseqüències econòmiques és raonable.

Per a adoptar una custòdia compartida no cal que s'estigui d'acord en tot, sinó que és suficient amb una actitud raonable i que existeixi una mínima col·laboració entre els progenitors pel desenvolupament del menor.

D'acord amb el Tribunal Suprem, la custòdia compartida s'ha de fonamentar en interès dels menors que s'acordarà quan concorrin criteris com: La pràctica anterior dels progenitors en les seves relacions amb el menor, les seves aptituds personals, els desitjos dels menors, el número de fills, el compliment per part dels pares dels seus deures en relació amb els menors, etc. També hi podríem afegir criteris com la ubicació dels habitatges, si hi ha hagut episodis violència de gènere, ja que el codi civil de Catalunya prohibeix la custòdia compartida si els menors són víctimes directes o indirectes d'aquesta violència, no separar els germans.

A Catalunya, la custòdia compartida no és obligatòria, però és el punt de partida sobre el qual els jutges prenen les seves decisions. És a dir, s'ha de justificar perquè és més adient una guarda exclusiva. S'aplica la compartida de manera preferent. D'aquesta manera deixa de ser un impediment que existeixin divergències raonables, cosa que prioritza cada vegada més la compartida per sobre la individual.

Sentència del Tribunal Suprem de data 16/02/2015, sentència número 96/2015, número de recurs 890/2014.

dilluns, 13 d’abril de 2015

El Suprem eleva les indemnitzacions per acomiadament

El tribunal suprem augmenta el límit de les indemnitzacions per acomiadaments improcedents. Si t'acomiaden de la teva empresa i fa molts anys que hi treballes, no et conformis amb el que t'ofereixin. Segurament no et pagaran suficientment, d'acord amb la sentència. Consulta'ns per comprovar que no et paguin poc, primera visita gratuïta.

La reforma laboral del PP va reduir dràsticament les indemnitzacions per acomiadament improcedent. Això, va facilitar acomiadar els treballadors més antics a les empreses, provocant un "reciclatge dels treballadors" més grans.

Aquesta sentència provoca que els empresaris que tinguessin pensat, de manera imminent, "rejovenir" la plantilla s'ho pensin dues vegades. Això crea inseguretat jurídica, però és una bona notícia per als treballadors amb més antiguitat.

acomiadament

Amb la reforma laboral, la majoria dels actors socials van acceptar, que a partir de la promulgació del RDL 3/2012 les indemnitzacions s'havien de fixar tenint en compte dos períodes. El primer, fins el 12 de febrer de 2012 de 45 dies per any treballat, i el segon, a partir del 12 de febrer de 33 dies per any treballat. El límit indemnitzatori es va fixar en 24 mensualitats.

Així, aquest límit de 24 mesos d'indemnització s'ha vist ampliat a 42 si abans de la data d'entrada en vigor de la reforma laboral, 12 de febrer de 2012, el treballador a acomiadar hagués treballat a l'empresa més de 720 dies. A efectes pràctics, en aquesta resolució del Tribunal Suprem de 29 de setembre de 2014, la Magistrada va augmentar la indemnització d'una de les treballadores de 14.363 € a 40.530 € i per una altra de 16.813 a 58.035 €.

Considerem que és una bona notícia que el Tribunal Suprem hagi decidit revisar les indemnitzacions. Creiem que hagi donarà més protecció als treballadors més grans i amb més antiguitat a les empreses. També suposa un altre cop a la reforma laboral del PP després de la sentència que revisa l'extinció del convenis pel límit de la ultraactivitat.

Si voleu podeu comentar què us sembla aquesta notícia i us animem a compartir el post.

La sentència, que de moment, no crea jurisprudència és la de data del 29 de setembre de 2014, Sala quarta, secció primera, número de recurs 3065/2013.

divendres, 10 d’abril de 2015

Sentència de la Sala 1a de l'Audiència Provincial de Girona sobre modificació de mesures: la pensió d'aliments s'extingirà en tres anys, quan la filla haurà acabat els estudis.

Jurisprudència recent de la Sala 1a de l'Audiència Provincial de Girona de 4 de desembre de 2014 sobre la modificació de mesures definitives en el si d'un procediment de divorci pel que s'extingeix la pensió d'aliments de la filla en tres anys, quan aquesta hagi acabat els estudis.

La sentència és fruit d'un recurs d'apel·lació on es desestima la demanda de modificació de mesures instada per la part actora, el pare, acordant mantenir la pensió alimentària establerta fins que es produeixi independència econòmica de la filla dels progenitors incloent costos universitaris i formatius.

Resulta important emfatitzar les condicions a tenir en compte a l'hora de poder realitzar una modificació de mesures definitives, la sentència estableix de manera literal el següent:

"es necesario que se produzca una alteración sustancial de las circunstancias, debiendo ello entenderse como alteración grave, pero sin que esta gravedad se pueda entender como supuesto derivado de variaciones extraordinarias e insólitas en las circunstancias, sino como importantes en función de la configuración inicial de las prestaciones, a las que se quiere equilibradas, y cuando el mantenimiento de la situación originariamente pactada suponga la producción de un perjuicio de esa entidad, o al menos no leve para una de las partes. En definitiva, ello supone realizar un juicio comparativo entre las circunstancias que existían en el momento de la separación y las que existen en el momento de la solicitud de la modificación de las medidas, correspondiendo al solicitante acreditar dichos elementos fácticos".

En el cas que ens ocupa la part actora argumenta la modificació en base a dos fets: que la filla actualment té 26 anys, està cursant una carrera que per causes imputables a ella no ha finalitzat i està treballant cobrant una retribució mensual i, en segon lloc, perquè existeix un canvi econòmic substancial de la part actora, que percep una pensió de jubilació de 590€ mensuals.

Pel que respecta a la no finalització de la carrera per causes imputables a la filla, no es considera provat ja que no ha existit testimoni de la mateixa, bàsic per fonamentar la pretensió modificativa de les mesures. El fil argumental del Jutge resulta encaminat a establir que la filla treballa a temps parcial per poder pagar els seus estudis, ja que el seu pare, no ha complert amb la pensió d'aliments establerta, deixant-la desatesa. A més, també senyala la mort del germà de la jove, com a possible causa de de prolongació dels seus estudis. Per tant, la modificació de circumstàncies no resluta demostrada.

Pel que fa a l'alteració patrimonial del pare, el Jutge entén que: "Que se encuentre jubilado y percibiendo una pensión no quiere decir que su situación patrimonial haya variado sustancialmente".

Afegeix a més que no existeix prova rellevant que es practiqui encaminada a demostrar una alteració substancial de la situació patrimonial.

Per últim, el Jutge acorda que: "en todo caso se extinguirá la pensión en el plazo de tres años a contar de esta resolución, pues ya habrá finalizado la carrera de Derecho y los estudios complementarios para acceder a la vida profesional. Sin perjuicio de que si realmente se produjera una acceso al mundo laboral con anterioridad, pueda pedirse la extinción de la pensión y, obviamente, sin perjuicio de que la hija si concurren los requisitos legales inste procedimiento de reclamación de alimentos."

D'aquesta manera s'estima parcialment el recurs d'apel·lació, atorgant menys que lo reclamat per la part actora, però fixant un termini màxim pel pagament de la pensió. La filla pot seguir gaudint de la pensió fins que finalitzi els estudis, encara que es trobi en una edat on habitualment aquests ja han acabat i la vida professional s'ha iniciat.

dilluns, 6 d’abril de 2015

Reducció de jornada per voluntat de l'empresari

L'article 12.4 e) de l'Estatut dels treballadors disposa expressament que no es pot imposar de manera unilateral o a conseqüència d'una Modificació substancial de les condicions de treball (art. 41.1 ET) la conversió d'un contracte a temps complet en un a temps parcial. Excepte el que disposa l'article 47.2 ET. És a dir, la reducció de jornada per part de l'empresari de manera unilateral no està permesa per l'ordenament jurídic.

Així, l'article 47.2 de l'Estatut diu que la jornada de treball podrà reduir-se per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció d'acord amb el procediment previst (art. 47.1 ET). Aquesta reducció tindrà com a límits quantitatius, un mínim d'un 10 % i un màxim del 70% de la jornada de treball. Durant aquesta reducció no es podran realitzar hores extraordinàries –excepte les de força major. La reducció tindrà un caràcter temporal, sense que s'hagi fixat la temporalitat que dependrà de la causa justificativa. No hi ha dret a cobrar indemnització, però si la prestació de desocupació.

El treballador podrà impugnar la decisió empresarial davant la jurisdicció social que declararà la mesura justificada o injustificada. En aquest últim cas, la sentència declararà la reposició del treballador a la situació anterior, condemnant a l'empresari al pagament dels salaris deixats de percebre.

L'empresari haurà de comunicar-ho a l'autoritat laboral i obrirà un període de consultes amb els representants dels treballadors de durada no superior a 15 dies que podrà acabar amb acord o desacord. L'autoritat laboral comunicarà la decisió empresarial a l'entitat gestora de la prestació de desocupació als efectes de que els treballadors afectats cobrin la prestació d'atur per la jornada reduïda durant el període de reducció, art. 208.1 LGSS.

Per tant, si l'empresa si vol reduir la jornada de treball, haurà de seguir el procediment esmentat, que tindrà caràcter temporal i amb els límits contemplats per la norma. El treballador tindrà dret a cobrar la prestació d'atur. En el cas que s'imposi al treballador una reducció de jornada, aconsellem no acceptar-la, si no es fa seguint el procediment esmentat, que és l'únic que possibilita cobrar la prestació d'atur per la jornada reduïda i durant el termini de reducció. Sobre la possibilitat de negar-se a acceptar la reducció unilateral i fora d'aquest procediment, la directiva comunitària 97/81/CE, de 15 de desembre de 1997  disposa que no tindrà efectes negatius per als treballadors.

dimarts, 31 de març de 2015

Sala Segunda. Sentencia 21/2015, de 16 de febrero de 2015.

Recurso de amparo 716-2013. Promovido por Ana Fernández Martín frente a la Sentencia del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo núm. 2 de Madrid que confirmó la multa impuesta por no haber aportado datos suficientes para identificar al conductor de un vehículo que había cometido una infracción de tráfico. Vulneración del derecho a la legalidad sancionadora: STC 30/2013 (resolución sancionadora que carece de fundamento razonable en la infracción administrativa aplicada).

Contra la resolución sancionadora y la Sentencia que la confirma, citadas en el encabezamiento, doña Ana Fernández Martín interpone recurso de amparo, que fundamenta en la vulneración de los derechos a la legalidad sancionadora (art. 25.1 CE) y a la presunción de inocencia (art. 24.2 CE), así como al principio de igualdad en la aplicación de la ley (art. 14 CE). Aduce, respecto del primero de los derechos invocados, que cumplió con la obligación de identificar al conductor de forma suficiente y precisa para que el Ayuntamiento de Madrid pudiera dirigir el procedimiento sancionador contra el infractor por el hecho denunciado, sin que la Administración realizara el más mínimo intento en esa dirección ni exigiera otros datos para proceder a la notificación. En segundo lugar, razona la recurrente que sancionar al titular del vehículo por el mero hecho de serlo, sin efectuar ninguna averiguación destinada a conocer la identidad del verdadero infractor, supone una vulneración del art. 24.2 CE, pues la presunción de inocencia sólo quedaría enervada si  se observase una conducta evasiva y reticente del propietario del vehículo o si aportase de un modo vago y genérico datos sobre posibles infractores, lo que no es el caso. Finalmente, considera lesionado el art. 14 CE, en su vertiente de derecho a la igualdad en la aplicación de la ley, dado que las resoluciones impugnadas se pronuncian en sentido distinto a numerosas Sentencias del Tribunal Constitucional, en concreto a la STC 111/2004, de 12 de julio, cuya doctrina se puso de manifiesto en la vía previa.

II. Fundamentos jurídicos

3. El presente caso presenta una total identidad con el recurso de amparo núm. 827-2011, resuelto por este Tribunal en la STC 30/2013, de 11 de febrero, y con el recurso de amparo núm. 6818-2011, que dio lugar a la STC 45/2013, de 25 de febrero, pues en ambos casos las circunstancias son idénticas a las del actual: a) la misma demandante de amparo fue sancionada por la infracción consistente en el incumplimiento del deber que el art. 72.3 de la Ley sobre tráfico, circulación de vehículos a motor y seguridad vial, impone al titular de un vehículo a motor de suministrar la identidad del conductor del mismo ante la denuncia de una infracción; b) ante el requerimiento de la Administración para que identificara al conductor responsable de la infracción, la titular del vehículo comunicó el nombre, apellidos y domicilio del supuesto responsable, siendo considerados insuficientes estos datos por la Administración que, en ambos casos, sancionó a la ahora recurrente por incumplimiento del deber de identificación del conductor responsable de la infracción, al considerar indispensable la comunicación del número del documento nacional de identidad (DNI) o del permiso de conducir del responsable para cumplimentar la identificación requerida; c) no existe en el expediente administrativo constancia de actuación administrativa alguna tendente a comunicar, con la persona identificada por la demandante, que se hubiera frustrado por el desconocimiento del número del DNI o del permiso de conducir; d) la escueta motivación del acto administrativo no responde a una argumentación lógica que permitiera subsumir la conducta de la recurrente en el tipo aplicado, y e) la redacción de la norma vigente el momento de cometerse los hechos no exigía expresamente que se facilitaran esos concretos datos. Debemos, pues, otorgar el amparo estimando la vulneración del derecho a la legalidad sancionadora, con remisión a lo establecido en el fundamento jurídico 3 de la STC 30/2013 y al fundamento jurídico, 2 de la STC 45/2013, que, a su vez, reiteran lo establecido en la STC 111/2004, de 12 de julio, recordando que «no sólo vulneran el principio de legalidad las resoluciones sancionadoras que se sustenten en una subsunción de los hechos ajena al significado posible de los términos de la norma aplicada, sino que también son constitucionalmente rechazables aquellas aplicaciones que por su soporte metodológico -una argumentación ilógica o indiscutiblemente extravagante-, o axiológico -una base valorativa ajena a los criterios que informan nuestro ordenamiento constitucional-, conduzcan a soluciones esencialmente opuestas a la orientación material de la norma y, por ello, imprevisibles para sus destinatarios. Constatada la lesión del derecho fundamental, no procede el análisis de las demás quejas aducidas en la demanda, puesto que la apreciación de la vulneración del art. 25 CE conlleva la declaración de nulidad de la resolución sancionadora recurrida».

dissabte, 28 de març de 2015

Accidents de Treball: conceptes bàsics.

Si has patit un accident en el teu treball i et queda algun dubte referent als aspectes bàsics i mecànica de funcionament posterior a l'accident, no dubtis a consultar-nos; la primera visita sempre és gratuïta!


Accident de treball (AT) (article 115 del Reial decret legislatiu 1/1994)

1- S'entén per accident de treball tota lesió corporal que el treballador/a pateixi com a conseqüència del treball que executi per compte d'altri. (*)

2- Es consideraran accidents de treball:

- Els accidents que pateixi el treballador/a a l'anada o a la tornada del lloc de treball (accidents in itinere).

- Els accidents que pateixi el treballador/a amb ocasió o com a conseqüència de l'acompliment de càrrecs electes de caràcter sindical així com els que tenen lloc a l'anada o a la tornada del lloc on s'exerceixen les funcions pròpies d'aquests càrrecs.

- Els que tenen lloc amb ocasió o per conseqüència de tasques que tot i ser diferents de les de la seva categoria professional, executi el treballador/a en compliment de les ordres de l'empresari/ària o espontàniament en interès del bon funcionament de l'empresa.

- Els que tenen lloc en actes de salvament i en altres de naturalesa anàloga, quan, uns i altres, tinguin connexió amb el treball.

- Les malalties, no incloses com a malalties professionals, que el treballador pugui contraure amb motiu de la realització del seu treball sempre que es provi que la malaltia es va produir per l'execució d'aquest treball.

- Les malalties o defectes, patits amb anterioritat pel treballador/a que s'agreugin com a conseqüència de la lesió constitutiva de l'accident.

- Les conseqüències de l'accident que resultin modificades en la seva naturalesa, duració, gravetat o terminació, per malalties intercurrents, que constitueixin complicacions derivades del procés patològic determinat per l'accident mateix o que tinguin el seu origen en afeccions adquirides en el nou mitjà en què s'ha situat el pacient per a la seva curació.

3- Es presumeix, si no hi ha prova en contra, que són constitutives d'accident de treball les lesions que pateixi el treballador/a durant el temps i el lloc de treball.

4- No obstant el que estableixen els apartats anteriors, no tindran la consideració d'accident de treball:

- Els accidents que tenen lloc degut a força major estranya al treball.

- Els accidents que siguin deguts a dol o imprudència temerària del treballador accidentat.

5- No impedirà la qualificació d'accident de treball algun dels fets següents:

- La imprudència professional que és conseqüència de l'exercici habitual d'un treball i que derivi de la confiança que aquest inspira al treballador/a.

- La concurrència de culpabilitat civil o criminal de l'empresari, d'un company de treball de la persona accidentada o d'un tercer, a no ser que no tingui cap relació amb el treball.

S'estableix l'obligació de comunicar a l'autoritat laboral els accidents de treball amb baixa.
S'estableix l'obligació de comunicar a l'autoritat laboral la relació d'accidents de treball sense baixa mèdica.
S'estableix l'obligació de comunicar a l'autoritat laboral la relació d'altes o defuncions.
S'estableix l'obligació de comunicar a l'autoritat laboral la comunicació urgent d'accidents de treball.



(*) Els treballadors autònoms també poden accedir a les contingències d'accident de treball i malaltia professional amb caràcter voluntari si cotitzen per aquests conceptes.