dilluns, 24 d’abril de 2017

Nul•litat d’una sanció Administrativa per excés de velocitat

Recurs d'Apel·lació 168/2016 del Jutjat Contenciós Administratiu de Cartagena

 

Aquest cas es tracta d'una sanció administrativa per excés de velocitat. En una via on s'havia de circular a un màxim 100Km/h i un radar el va captar a 132Km/h.

Particularment, el recurs es basa en quatre punts:

1)    Nul·litat de la notificació de iniciació del expedient per vulneració del dret a la presumpció d'innocència y haver provocat indefensió. No s'ha aplicat el marge d'error en la medició de la velocitat.

2)    Incompliment de la Directiva Comunitària 2015/413 del Parlament Europeu i del Consell del 11 de Març de 2015 al no aplicar el marge d'error i imposar la sanció a,b la velocitat corregida.

3)    Nul·litat en la incoació de l'expedient sancionador per vulneració del dret a la presumpció d'innocència i haver provocat indefensió. No s'ha donat trasllat del certificat de verificació de la instal·lació que serveix de suport cinemòmetre.

4)    Nul·litat per falta de correspondència en el punt quilomètric entre la fotografia del l'expedient i el senyalat pel que posa en la resolució de la incoació que posa fi al procediment sancionador després del pagament anticipat.

Respecte dels dos primers punts, la Sentència destaca que s'ha d'aplicar el marge d'error d'acord amb la Directiva 2015/413 perquè sinó a un cotxe estranger multat a Espanya se li aplicaria el marge de error i en canvi a un espanyol multat en Espanya no se li aplica es discriminatori i va contra el reo.

D'aquesta forma, s'hauria de sancionar per una velocitat de màxim 131Km/h i mínima de 125,4 Km/h.

Al infractor se li va sancionar per anar a 132Km/h en una via de 100 Km/h, el que comporta una multa de 300 euros i pèrdua de 2 punts del carnet. Si se'l sanciones per anar a 131 Km/h la multa seria de màxim 100 euros i no comporta cap pèrdua de punts del carnet.  Per tant, respecte als dos primers punts s'hauria d'estimar i reduir aquesta sanció. Però posats a analitzar els dos altres punts, el Tribunal considera que s'ha de declarar la NUL·LITAT I ESTIMAR EL RECURS D'APEL·LACIÓ  perquè no s'ha aportat la documentació que acrediti que la cabina està en perfectes condicions i per tant s'ha vulnerat el principi d'innocència i la prohibició d'indefensió. 

dimarts, 21 de març de 2017

El Dret a la intimitat front al dret a la informació

STS 363/2017

TRIBUNAL SUPREM. Sala de lo civil.

Madrid

 

Aquest cas es tracta d'un recurs de cassació  interposat per un diari provincial de Zamora contra una sentència condemnatòria per haver vulnerat el dret a la intimitat d'una família (art. 18 CE).

Els fets versen sobre un succés passat a la mateixa ciutat de Zamora entre dos germans de la família. El demandant va ser ferit pel seu germà amb una pistola, el qual després d'atacar-lo es va suïcidar. El diari local, al dia següent va publicar un reportatge que contenia aquesta informació:

-          El seu nom i el del seu germà.

-          Les inicials del cognoms.

-          El sobrenom del germà.

-          La direcció exacte del domicili familiar.

-          La professió de metge que havia ostentat el seu pare en un determinat poble de la província.

-          Referències a la notorietat de la família.

-          Els testimonis que havien presenciat els fets, que era la seva mare, i es ressaltava que aquesta patia Alzheimer.

-          Fotografia del demandant, que havia estat extreta del seu perfil de facebook.

Doncs bé, la primera i la segona instància donaven la raó al demandant, condemnant al diari al diari per vulneració del dret de la intimitat.

El Tribunal Suprem de Madrid, va acceptar a tràmit el recurs de cassació i va procedir a analitzar quina de la informació que contenia el reportatge podia suposar una vulneració al dret a la intimitat i posar en ponderació els drets que cada una de les parts al·lega.

En relació a la informació publicada la Sala considera que no és una intromissió greu, ja que en un àmbit reduït com és la província de Zamora no suposa un augment considerable del coneixement dels fets que podien tenir els seus veïns i més en el cas d'una família coneguda. A més, es tractava d'uns fets d'interès social objectivament greus. 

Per a la valoració de la suposada intromissió tenen en compte que no s'exposen fets amb extralimitació morbosa ni tampoc es fa referència al motiu de la disputa i per tant la Sala considera que ha de prevaldre el dret a la informació (art. 20.1 CE) exercitada a través de la premsa.

Tot i dictaminar en aquest sentit, el Tribunal Suprem fa un apunt respecte al tema de la fotografia extreta del perfil públic del facebook. No la consideren com una intromissió al dret de la intimitat, en canvi si que analitzen si suposa una vulneració contra el dret a la pròpia imatge (art. 18 CE).  En aquest aspecte dicta "Que en la cuenta abierta en una red social en Internet, el titular del perfil haya subido una fotografía suya que sea accesible al público en general, no autoriza a un tercero a reproducirla en un medio de comunicación sin el consentimiento del titular".

D'aquesta forma la Sala del Tribunal Suprem de Madrid revoca la sentència de Segona Instància i estima parcialment el recurs de cassació, però fent l'apunt de la fotografia i la vulneració del dret a la pròpia imatge. 


dilluns, 27 de febrer de 2017

La presumpció d’innocència davant del delicte contra la seguretat vial

Sentència nº 17/2017 del Jutjat de lo Penal, nº2 de Girona

 

Aquest cas tracta d'un delicte contra la Seguretat Vial per conducció sota els efectes del alcohol, derivat d'una proba d'alcoholèmia que se li va efectuar a l'acusat després d'un accident de trànsit a Girona.

Els fets van passar al voltant de les 8:00h del matí del 30 de març del 2014 quan el acusat conduïa el seu vehicle  i al incorporar-se en una recta  sortint d'una corba, la calçada es trobava molla i es va sortir xocant contra dues balles protectores i un arbre.

Acte seguit, es va personar una patrulla de la policia local i li van practicar el control d'alcoholèmia on va donar 0,67mg/l y després de la espera obligatòria de 20 minuts li van repetir la proba on va donar 0,60 mg/l. D'acord amb el funcionament de medició de la tassa d'alcohol en aire aspirat només dues aspiracions superiors a 0,65mg/l poden donar lloc al delicte contra la seguretat vial.

En aquests casos, s'ha de tenir present que el delicte contra la seguretat vial regulat en el article 379.2 CP requereix que la conducta hagi posat de forma indubtable en greu risc els bens jurídics protegits  (la vida, la seguretat vial, la integritat de les persones...)

Per tant, d'acord amb la presumpció d'innocència, superar la tassa d'alcohol de 0,65mg/l no dona lloc a la infracció del tipus del 379.2CP, sinó que s'ha de demostrar amb proves suficients que la conducta ha suposat indubtablement greu risc contra els bens jurídics protegits, no val amb la mera deducció pel fet de superar la tassa d'alcoholèmia citada, ja que això només donaria lloc a una sanció administrativa, és a dir, es necessita una relació directe de causa- efecte entre la consum d'alcohol y el infracció comesa.

Aquest principi de presumpció d'innocència en delictes com el d'aquest cas ja ve fixat en sentències del Tribunal Constitucional com STC 5/1989 o 222/1991 i en nombrosa jurisprudència com la STS de 9 de desembre de 1999 que fixa que l'article 379 CP no és una norma penal en blanc, i que per tant, es requisit indispensable a part del consum de drogues, alcohol o altres estupefaents, l'infractor ha de conduir sota els efectes d'aquests.

El supòsit en concret de la sentència, dona lloc a l'absolució de l'acusat, ja que les probes que es presenten contra aquest, són: Boca pastosa, olor a alcohol, inquietud del subjecte i greu preocupació pels danys ocasionats.  Pel que fa als dos primers, són típics de l'estat d'embriagament i no demostren per si sols que la conducta (sortir de la calçada i xocar contra les balles i l'arbre) sigui a causa d'aquest estat. Pel que fa als dos últims, la inquietud del subjecte i la greu preocupació pels danys ocasionats són típics comportaments d'un subjecte que acaba de patir un accident de trànsit. 

divendres, 20 de gener de 2017

Sentència del TJUE, de 21 de desembre. El dret del consumidor a la restitució integral de les quantitats pagades en virtut de les clàusules sòl.

La sentència 241/2013, de 9 de maig de 2013, del Tribunal Suprem va declarar  la nul·litat de les clàusules sol, al considerar-les abusives degut a la seva falta de transparència derivada de la informació insuficient facilitada als prestataris. Tot i així, el Tribunal Suprem va declarar que els contractes de préstec hipotecari podia subsistir, limitant la retroactivitat dels efectes de la declaració de nul·litat de les clàusules sol, al considerar que dita retroactivitat "generaria el risc de trastorns econòmics greus".

La Sentència del TJUE, de 21 de desembre, deriva de les qüestions prejudicials plantejades a través de tres litigis, l'assumpte C-154/15, l'assumpte C-307/15 i l'assumpte C-308/15.  Aquests Tribunals van demanar si l'article 6.1 de la Directiva 93/13 s'ha d'interpretar en el sentit de que s'oposi a una jurisprudència nacional que limita en el temps els efectes restitutoris vinculats a la declaració judicial del caràcter abusiu, d'acord amb l'article 3.1 de dita Directiva.

El TJUE ha declarat que el consumidor ha de disposar de la informació sobre les condicions contractuals i les conseqüències de la celebració del contracte, abans de la celebració d'aquest. Per tant, segons el TJUE, l'examen del caràcter abusiu d'una clàusula contractual relativa a la definició de l'objecte principal del contracte, en els casos en què el consumidor no hagi obtingut tota la informació necessària sobre les condicions contractuals i les seves conseqüències, està comprès dins l'àmbit d'aplicació de la Directiva 93/13 i de l'article 6.1.

Aquest precepte disposa que els Estats Membres hauran d'establir que les clàusules abusives d'un contracte entre un consumidor i un professional no vincularan al consumidor. Per aconseguir aquest objectiu, incumbeix al Jutge nacional deixar sense aplicació la clàusula contractual abusiva, sense estar facultat per a modificar el contingut de la mateixa, apreciant d'ofici aquesta clàusula abusiva, i sense la necessitat d'esperar a que el consumidor presenti una declaració per la qual sol·liciti l'anulació de dita clàusula.

L'article 6.1 de la Directiva 93/13 s'ha d'interpretar en el sentit de que una clàusula contractual declarada abusiva mai ha existit, de manera que no podrà tenir efectes davant el consumidor. La seva principal conseqüència ha de ser la de restablir la situació de fet i de Dret en la que es trobava el consumidor si aquesta clàusula no hagués existit, mitjançant la restitució dels avantatges obtinguts indegudament per el professional en detriment del consumidor.

En aquests casos, donat que els òrgans jurisdiccionals nacionals estan vinculats per la interpretació de Dret de la Unió Europea, s'hauran d'abstenir d'aplicar, en l'exercici de la seva pròpia autoritat, la limitació dels efectes en el temps que el Tribunal Suprem va acordar en la sentència de 9 de maig de 2013, donat que aquesta limitació no resulta compatible amb el Dret de la Unió, i en conseqüència, hauran de reconèixer el dret del consumidor a la restitució integral de tota quantitat pagada de més  en virtut de la clàusula abusiva des del moment en què es va fer la contractació. 

divendres, 16 de desembre de 2016

Sentència del Tribunal Suprem sobre proporcionalitat d’aliments de fills menors.

Aquesta sentència deriva d'una demanda de divorci contenciós interposada per la Sr. Sabina, representada per la procuradora Teresa Rama Rivera, contra el Sr. Humberto, representat per la procuradora Ana Delia Villalonga Vicens, de data 23 de setembre de 2014, davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Santiago de Compostela. En dita demanda, el litigi principal era la fixació de la pensió d'aliments, fixant el Jutjat la quantitat de 480 euros pels quatre fills en comú.

El Sr. Humberto va interposar recurs d'apel·lació contra dita sentència, que va ser estimat per l'Audiència provincial de A Corunya, fixant una pensió d'aliments a favor de 100 euros mensuals per cada fill menor d'edat.

Posteriorment, el Sr. Humberto va interposar recurs de cassació emparant-se en l'article 477.2.3 de la LEC, per oposició de la sentencia a la doctrina de la Sala Primera del Civil del Tribunal Suprem, sobre la proporcionalitat de l 'import de les pensions d'aliments, recurs que va ser desestimat, tal i com s'estableix en el FJ Segon.

És doctrina d'aquesta Sala del Tribunal Suprem que la obligació de prestar aliments als fills és una obligació basada en un principi de solidaritat familiar i que té el seu fonament constitucional en l'article 39.1 i 3 CE, resultant una obligació incondicional amb independència de la dificultat que es tingui per poder complir amb aquesta obligació ( SSTS de 5 d'octubre de 1993 i 8 de novembre de 2013).

Considera també aquesta Sala que davant d'una situació de dificultat econòmica s'haurà d'examinar el cas en concret, fixant sempre un mínim que contribueixi a cobrir les despeses repercutibles (les més imprescindibles per a l'atenció i la cuida del menor), i admetre només amb caràcter excepcional, de manera restrictiva i temporal, la suspensió de dita obligació, ja que davant la més mínima obtenció d'ingressos s'haurà de procedir a complir amb la obligació de prestar aliments als fills, tot i el sacrifici que aquest fet pugui generar en el progenitor que ha de pagar aquesta pensió.

El FJ Segon continua ponderant que l' interès superior dels fills menors es sustenta en el dret a ser alimentats i en la obligació dels progenitors a fer-ne front conforme a les circumstancies econòmiques, valorant el Jutjat en cada cas, amb les proves de què disposi i tenint en compte el principi de proporcionalitat, quina és la quantitat idònia per a poder fer front a les necessitats del fill menor d'edat. 

dilluns, 20 de juny de 2016

Canal Empresarial Girona

Compartim amb vosaltres la tertúlia d'advocats emprenedors al Canal Empresarial Girona, on Girolex ha tingut el plaer de participar. La nostra participació comença al minut 9'26" i té una duració de 8'32"



Paraules clau: #‎Girolex #‎EmpresarialGirona #‎ResGirona #‎TVGirona #‎CafesAlma #‎CafeteriaVitrall

dimarts, 14 de juny de 2016

L'ACCIÓ DE RESPONSABILITAT CONTRACTUAL COM A EINA PER RECLAMAR EL PAGAMENT D'ACTUACIONS MUSICALS

L'impagament d'actuacions pel contractant al·legant la inadequada prestació dels serveis o l'actuació defectuosa dels músics es pot combatre jurídicament a través de l'acció de responsabilitat contractual.

Com solem dir en terminologia musical, que els concerts "vagin grassos" no vol dir que automàticament s'eximeixi el contractant dels serveis musicals al pagament del preu pactat a través del contracte d'actuació o li suposi un dret de rebaixa sobre el mateix.

Tot i que és molt important admetre i assumir els errors o deficiències en les actuacions musicals pel propi interès dels músics en mantenir el "bolo" a futur, i és recomanable renegociar a la baixa el preu pactat sempre i quan aquests errors o deficiències siguin justificades i hi hagin hagut queixes per part de la organització o els organismes contractants, aquest motiu no és vàlid per justificar l'oferiment de quantitats ridícules en rebaixa del preu ni molt menys per justificar l'impagament de l'actuació.

Si sobre les negociacions prèvies no s'arriba a acord entre contractant i contractat i el primer es nega a abonar el preu de l'actuació, el grup musical té dret a exercir l'acció de responsabilitat contractual i exigir judicialment el compliment del contracte, i serà la part contrària qui haurà de provar la inadequada prestació dels serveis contractats per part dels músics o l'agrupació musical, cosa que l'experiència ens diu que és més complicat del que sembla a primera vista.

No és suficient amb aportar la declaració de testimonis assistents afirmant que el concert va anar malament de forma genèrica per considerar l'incompliment contractual com a greu, sinó que s'han de puntualitzar les deficiències concretes en què va incórrer l'actuació i a nivell musical s'acostuma a donar més valor probatori a les declaracions dels músics que a les del públic assistent, a no ser que acreditin un cert nivell d'estudis musicals.

Els requisits per poder-se apreciar l'excepció de contracte no complert o de contracte inadequadament complert no són senzills i la jurisprudència exigeix que el defecte o defectes que s'invoquen siguin de certa importància i transcendència en relació amb la finalitat perseguida, fent l'objecte del contracte impropi per satisfer l'interès del contractant.

És important recalcar també que en la mateixa acció de responsabilitat contractual es pot demanar la indemnització de danys i perjudicis causats pel contractant al grup musical sempre i quan l'incompliment del primer hagi incorregut en dol, negligència o morositat d'acord amb els arts. 1101 i 1108 del Codi Civil, així com els interessos moratoris des de que es dicta la sentència de primera instància i les costes judicials en el cas que s'estimi íntegrament la demanda presentada pels músics o agrupació musical.

En resum, que no hem de ser els músics els que ens hem d'abaixar sempre els pantalons perquè legalment tenim els mecanismes al nostre abast per combatre les pressions abusives a què es sotmet tot sovint el nostre col·lectiu per part dels organismes contractants.